Memòria de deu segles a través dels mobles

L'arxivera del regne de Mallorca i membre del comitè d'experts que controlen les peces que s'exposen a la fira, María José Massot, assenyalà que l'antiguitat de les peces és el criteri seguit per exposar-les i diferencià entre «mobles d'època», que pertanyen i es conserven de l'any en què es fabricaren, i «d'estil», que són una imitació del moble d'època. L'experta precisà que tot el que s'hi exhibeix té un mínim de 50 anys d'antiguitat (brocanters). El que té ja 100 anys o més de vida es pot catalogar d'antiguitat. El preu varia molt segons aquest factor.

D'entre els mobles mallorquins, Massot insistí que a cada època li correspon una peça característica, fins que arriba el segle XIX, quan «torna tot a causa del neoclàssic». En aquest moment, té lloc en el mercat un bombardeig amb tot tipus de mobles i d'estils diferents, d'acord amb el país de procedència.

De l'Edat Mitjana Massot destacà més les teles que no pas els mobles. A les cases s'empraven els tapets per cobrir la majoria dels mobles, tots ells molt austers.

Amb l'arribada del Renaixement, les «caixes» es converteixen en l'element per excel·lència de les cases nobles, juntament amb les «fraileres» (un tipus de cadira). Totes les cases mallorquines tenien una caixa (amb un sol plafó de columnes de grapes de lleó) per guardar-hi l'aixovar de novia, que després es guardaria en els cantaranos (o còmodes). Són mobles d'influència italiana. I és que, tal com recordà Massot, hi havia moltes famílies amb fills de l'orde de Malta procedents d'Itàlia. Els seus comerciants no pagaven imposts a les duanes per exportar-ne els productes a l'Illa.