Planeta premia una jove ploma de «claredat i profunditat admirable»

El lliurament del guardó a Espido Freire consumà una nit de gala i festa social

Espido i Preciado estrenaren tàndem femení als Planeta.

TW
0

A Melocotones helados, el jurat del premi Planeta trobà «una forma d'escriure molt admirable, d'una claredat que amaga al seu darrere una gran profunditat de llenguatge». Així ho explicà un dels seus membres, l'escriptor Antonio Prieto, minuts després que l'entrega del guardó a la jove escriptora Laura Espido Freire consumàs el passat divendres una nit de gala i festa social a l'hotel Princesa Sofia de Barcelona. La multitudinària cerimònia d'entrega dels premis Planeta 1999 es desenvolupà en un ambient marcadament festiu, que escalfà motors amb l'aperitiu oferit al saló Alemanya de l'hotel a partir de les nou del vespre. Devers les deu, els convidats, que eren al voltant de la xifra de 900, ocuparen les taules disposades al luxós saló Catalunya, on van poder sopar coneixent puntualment els resultats de les successives votacions eliminatòries realitzades pel jurat.

Coincidint amb el cafè, es féu públic el veredicte del jurat, que comparegué encapçalat pel president editor, José Manuel Lara Hernández, per entregar el guardó a les dues escriptores que, per primera vegada, han fet del Planeta un premi amb nom de dona. El públic pogué conèixer a la jove Espido Freire, qui dedicà el guardó a la seva família, amics i, en general, «a tots aquells que han hagut d'abandonar la seva terra».

Melocotones helados és la història d'Elsa, que ha d'abandonar la seva ciutat i que és llavors, un cop s'ha traslladat, quan es retroba amb les seves arrels. És la tercera novel·la d'aquesta basca filla de gallecs, que confessà no poder viure «sense cantar tots els matins» i anuncià la publicació dels dos títols que completaran la trilogia encetada amb el seu anterior llibre Donde siempre es octubre.

Al costat d'Espido Freire rebé el guardó finalista la veterana columnista Nativel Preciado, autodefinida simplement com «una periodista que ha escrit una novel·la», que optà al premi sota el pseudònim de Baltasar Orellana «per timidesa, per por que em reconeguessin en la meva faceta d'escriptora». El nom, que amaga referències de la intimitat de la autora, dóna identitat també al protagonista de la història, un egòlatra que a través d'una dona aprendrà a pensar en quelcom que no sigui ell mateix.