Junqueras considera que el referèndum seria «una resposta excel·lent» si inhabiliten Forcadell

España debería levantar un muro de cemento que rodease a todo el territorio catalán, así nos liberaríamos de tipos como el presente. Y Mallorca, igual. Pero que lo cavasen ellos.

Tots els que feien escarafalls amb l’escàndol de l’Oficina Antifrau avui on són? Em refereixo a Mas, Junqueras, Homs, El Punt-Avui. Perquè una cosa és les converses del ministre Jorge Fernández amb Daniel de Alfonso i l’altra són les declaracions del jutge Vidal. Tant per tant em semblen més greu les declaracions del jutge que las de Jorge Fernández. Entre les competències del ministre de l’Interior de qualsevol país de la Unió Europea deu haver-hi les de vetllar per la integritat territorial del seu estat. Sempre, clar, que ho faci per mitjans pacífics. Un ministre de l’Interior -aquí i a la Xina Popular que diria Carod- és un ministre de l’Interior, no una germaneta de la caritat ni la mare Teresa de Calcuta. A més, en aquest cas, van ser gravades il·legalment al seu propi despatx. Unes converses il·legals no poden ser prova judicial en cap procés. Però això ho van arxivar. En canvi el jutge Vidal anava pel món explicant el que explicava. Sense, per cert, que cap de les persones que va assistir a les seves xerrades sortís esgarrifat. A mi em recorda una mica Miquel Sellarès, aquella Secretari de Comunicació del Govern del primer tripartit que va haver de dimtir al cap de tres mesos per encarregar informes sobre els mitjans de comunicació. No només els va encarregar sinó que va convocar una reunió a Madrid amb els corresponsals catalans i els ho va explicar fil per randa. Al de La Vanguardia li va faltar temps per dir-ho al seu propi diari. Perquè del que es pot esperar d’un jutge -a part de la neutralitat, que tampoc és el cas- és la discreció. Santiago Vidal era un jutge aparentment discret i professional fins que el van començar a convidar a tertúlies. Llavors va esdevenir una figura mediàtica. És el primer pas per dedicar-se a la política en aquest país. Fa gràcia perque el 2014 va treure un libre convenientment prologat per Mònica Terribas (“Els set pecats de la justícia”), en el que criticava Baltasar Garzón per ser un “jutge estrella”. Ell que, en aquella època, ja col·laborava amb TV3, Catalunya Ràdio, Rac1 i Vilaweb. En fi, la culpa és nostra, però d’unes més que altres. Hem convertit a qualsevol que passa pel carrer en un heroi del procés. Quan el Consell General del Poder Judicial el va sancionar li van arribar a dedicar un .Cat -llavors presentat per Xavi Coral, ara a Brussel·les- amb el significatiu títol “Heroi o martir” que vol dir que era una cosa o l’altra. I un articulista de l’Ara, del qual avui ometre piadosament el nom, va escriure: “És valent, és un baixet amb empenta i comunica molt bé. El jutge Santiago Vidal té les tres virtuts per menjar-se el món. Catalunya en necessita més com ell”. Val a dir que se li va pujar la fama al cap de seguida. Per aquelles dades va fer unes declaracions a Rac1 en la que deia que havia rebut una proposta d’Esquerra per anar de segon d’Alfred Bosch a les eleccions municipals. Marta Rovira va haver d’apagar ràpidament el foc. Mentre que el Govern d’Artur Mas també va refredar les expectatives sobre la seva incorporació al capadavant d’algun organisme de la Generaltiat i, encara menys, com a conseller de Justícia. Esquerra el va acabar portant al Senat, però la seva trajectòria a la cambra alta s’ha basat gairebé exclusivament en dir que havia de desaparèixer o que els seus col·legues eren uns inútils. En fi, ho he dit sempre: un dels problemes del sobiranisme és el friquisme. Sobretot des d’aquell paio que Jaume Barberà va convidar al seu programa i proposava cedir el port de Tarragona a l’Armada xinesa. Però el problema és que ara s’ha escampat a les capes altes de la societat. L’única lliçó que es pot extreure de l’afer -que finalment ha durat 24 hores- és que si has de prendre una decisió quan abans millor. Sobretot si és dolorosa. Esquerra ha preferit tirar pel dret i fer-lo dimitir. Santiago Vidal s’ha apuntat a una cura de desintoxicació mediàtica i ha anunciat que durant les properes setmanes suspenddrà la seva agenda pública. Tant criticar la pantalla de plasma de Rajoy i s’han estalviat la roda de premsa. Però el sobiranisme té una facilitat immensa per disparar-se trets al peu perquè l’enrenou ha vingut després de la conferència dels tres tenors a Brussel·les. El problema -això, ja em perdonaran, també ho he dit en altres ocasions- és el factor humà. La qualitat del personal. Esquerra ha convertit qualsevol passavolant en una estrella del procés. I això no va per Santiago Vidal, que almenys és jutge, sinó per algun diputat al Parlament. Hagués fet bé ERC d’incrementar els mecanismes de control i la selecció de personal. N’hi ha que s’han mogut per aquella màxima més vella que l’anar a peu:“¿qué hay de lo mío?”. En conec un, per exemple, que va passar d’ebenista a sisè per Barcelona. Dit, per descomptat, amb tot el respecte per un ofici que requereix tanta intel·ligència pràctica com aquest. Jo amb prou feines ser canviar una bombeta. Però la pregunta final és inquietant: amb aquests volen fer la independència? La persona que va redactar la Constitució de la futura República catalana -que en teoria estableix els drets i deures dels ciutadans- està a favor de coses il·legals. Quina por. Xavier Rius