Santiago Carrillo, l'històric dirigent comunista, mor a 97 anys

Carrillo, que havia patit en l'última setmana un empitjorament en el seu estat de salut, després que en els últims mesos hagués de ser hospitalitzat en diverses ocasions, va morir a les cinc de la tarda, mentre dormia la migdiada.

L'última vegada en ser ingressat va ser el passat mes de juliol, quan va estar diversos dies en observació en l'hospital Gregorio Marañón de Madrid per un problema d'irrigació sanguínia. La vídua de Carrillo, Carmen Menéndez, es troba "sumida en el dolor", segons explicà el seu fill Santiago.

Secretari general del PCE de 1960 a 1982 i un dels artífexs de la transició espanyola, Carrillo ja en democràcia, va compatibilitzar la seva clara militància republicana amb la seva admiració pel Rei, amb qui mantenia una excel·lent relació.

Fill d'un militant del PSOE i d'UGT, va néixer a Gijón, el 18 de gener de 1915, encara que aviat es va traslladar a Madrid amb la seva família. El juliol de 1936 es va afiliar al PCE i malgrat la seva joventut, va tenir un paper destacat en la vida política de Madrid després de l'aixecament militar del 18 de juliol de 1936.

Com a delegat d'Ordre Públic i membre de la Junta de Defensa de Madrid, des del 6 de novembre de 1936, li han responsabilitzat de la matança de militars revoltats a Paracuellos (Madrid) del 7 i 8 d'aquell mes, encara que Carrillo sempre ha defensat que va ser obra de descontrolats.

El febrer de 1939 va creuar la frontera francesa i va començar un exili de 38 anys, que el va portar a la Unió Soviètica, EE.UU., Argentina, Mèxic i Algèria, fins que va fixar la seva residència a París. "Dofí" de Dolores Ibárruri, "La Pasionaria" des de 1946, en el VI Congrés del PCE (1960) en el qual aquesta va ser elegida presidenta, Carrillo va ser elegit secretari general, càrrec que va ocupar fins a 1982.

Després de la mort de Franco va usar diferents fórmules de pressió per aconseguir la legalització del PCE com la convocatòria d'una roda de premsa a Madrid el 10 de desembre de 1976, que va provocar la seva detenció, el dia 22 d'aquell mes, portant una perruca que el faria famós a tot Espanya.

Diputat en els primers comicis democràtics de juny de 1977, va participar en els "pactes de la Moncloa". Va viure l'intent de cop d'Estat del 23-F i va ser un dels tres polítics, al costat del president del Govern, Adolfo Suárez i al vicepresident, general Gutiérrez Mellado, que va romandre en el seu escó, desobeint les ordres del coronel Tejero.

El 1985 es va separar definitivament del PCE i va crear un nou grup polític, Partit dels Treballadors-Unitat Comunista, amb el qual va acudir a les eleccions de 1986, encara que no va obtenir escó. Autor de nombrosos llibres, el 1993 va presentar les seves "Memorias" i deu anys després va publicar "La memoria en recortes".

El 18 de gener 2011, dia de seu 96 aniversari, va presentar un nou llibre "La difícil reconciliación de los españoles". Des de la seva retirada de la política va patir set ingressos hospitalaris, però va romandre actiu amb articles periodístics, nous llibres i contínues aparicions públiques en conferències, homenatges i tertúlies radiofòniques.

Des de la infecció urinària que el va mantenir ingressat en un hospital madrileny dos dies l'octubre de 2011, només s'havia vist en públic a Carrillo el passat 30 de març, quan va acudir al tanatori del municipi madrileny de Parla per retre tribut al mort Domingo Malagón, l'habilitat del qual per falsificar documents va permetre a molts comunistes eludir la repressió franquista.

Minuts després de conèixer-se la seva mort, el ple del Congrés va rompre en aplaudiments en reconeixement a un dels artífexs de la Transició espanyola a la democràcia.