TW
0

La majoria de ciutadans bascos encara dormien quan els tot terreny de la Guàrdia Civil varen entrar a les instal·lacions del diari Egunkaria. No eren ni les vuit del matí d'aquell llunyà 20 de febrer de 2003. És per això que, quan les ràdios començaren a emetre la notícia de la il·legalització, milers de persones es dirigiren als quioscs. Era veritat allò? En els establiments trobaren el darrer número de l'Egunkaria (en euskera, diari), un projecte nascut l'any 1990 gràcies a la compra d'accions populars per part de milers (i anònims) amants de la llengua basca.

El seu director des dels inicis, i ara responsable de l'hereu Berria, Martxelo Otamendi, visita avui Mallorca. Impartirà una conferència a Can Alcover. La cita és a les 20.00 hores. Otamendi explicarà que la rellevància de l'Egunkaria radicava en el fet de ser l'únic mitjà escrit íntegrament en euskera. D'aquí la seva fama de diari plural i transversal. De fet, si bé el dotaren amb una orientació d'esquerres i abertzale, donava veu a tot l'arc polític basc.
Per ventura fou aquesta dinàmica oberta la que creà tal onada de solidaritat cap al rotatiu. Les mobilitzacions del mateix 20 de febrer, dia feiner, foren aspres. La gent estava emprenyada. Ara bé, la reacció de la manifestació nacional a Donostia, d'aquell mateix dissabte horabaixa, adquirí en canvi una mica d'alegria.

Donostia

100.000 persones sortiren als carrers de la capital guipuscoana, entre les quals destacaven càrrecs socialistes com l'ara consellera basca de Treball, Gemma Zabaleta, i l'aleshores regidor del PSE a Donostia, Ramon Etxezarreta. Ningú no hi estava d'acord. Ni tan sols el Partit Socialista de l'encara desconegut Patxi López. Eren molts els que mostraven amb orgull a les mans, en el súmmum de la intel·lectualitat popular, exemplars de l'Egunkaria. També hi havia manifestants que alçaven números de l'Egin (ara Gara), il·legalitzat l'any 1999. La pancarta amb el lema "Egunkaria Aurrera" (endavant) avançava, entre la gent, sostinguda pels periodistes del rotatiu silenciat.

Ara bé, cap lector de premsa basca no quedà sense diari. Havia perdut la capçalera "Egunkaria", però ja en tenia una de nova: Egunero (cada dia). Un petit diari en blanc i negre, de vuit fulles, sortí l'endemà de la il·legalització. De dotze al següent. I així successivament. Egunero, una publicació sense infraestructura ni finançament nascuda en 24 hores. Les vendes revelen l'acceptació popular: 73.000 exemplars el primer dia, 77.000 al següent. Pernardo Barrena, aleshores parlamentari per Batasuna, deia amb jocositat: "Si el que volíeu era fer desaparèixer un diari... l'heu reflotat".

Entre l'aplaudiment general dels manifestants, una consigna mil vegades repetida: "Atxilotuak Askatu!" (llibertat per als arrestats). Deu directius i periodistes del rotatiu es trobaven ja detinguts i incomunicats en alguna comissaria de Madrid. L'octubre del 2003, la Policia tornà a detenir vuit ciutadans més vinculats a l'Egunkaria.
Traslladats a Madrid, la Guàrdia Civil els mantingué incomunicats durant cinc dies. Les conseqüències d'aquesta tàctica policial, denunciada per Amnistia Internacional, Human Rights i l'Observador de Drets Humans de l'ONU, eren signes de maltractament. En feren denúncies de manera repetida i una rellevància especial tingué la que féu el llavors director de l'Egunkaria, Martxelo Otamendi. No tan sols interposà una denúncia en sortir de la presó, sinó que l'elevà fins al Tribunal Suprem en veure que la Justícia ordinària la rebutjava.

Judici

La història de l'Egunkaria és la d'una "infàmia", segons ha assegurat recentment el batle socialista de Donostia, Odón Elorza. No satisfets per il·legalitzar un diari, han mantingut les imputacions (i la presó en alguns casos) sense judici. Sense cap instrucció judicial en quasi set anys. De fet, aquesta alentiment del procés respon al fet que la Justícia ja ha assumit l'errada comesa en el cas. Per això, quan s'inicià el judici als directius de l'Egunkaria el desembre passat, la Fiscalia s'havia retirat de l'acusació. És a dir, l'Estat no acusava el diari de res, tot i que havia estat la seva estructura qui l'il·legalitzà.

També se'n retirà l'acusació particular. Per tant, per què es fa el judici? Perquè l'Audiència Nacional admeté com a acusació popular el col·lectiu Dignitat i Justícia (encapçalat per Daniel Portero, fill del magistrat assassinat per ETA) i l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). Les primeres vistes, al desembre, ja vaticinaven la manca de proves contra els acusats. La continuació del judici al gener ho ha confirmat: els dirigents de la Guàrdia Civil que tancaren l'Egunkaria no han presentat cap prova, 7 anys després.