“L'Europarlament és ja l'únic que pot frenar directives”

Caminau cap a la segona legislatura però, com valorau la primera?
Era una experiència institucional nova, que encara no havia viscuda, i m’ha ratificat en els meus objectius de transformar la societat. Ara per ara, la Unió Europea és l’única institució que pot posar límits econòmics i ambientals i dins la Unió, evicentment, hi ha el Consell (l’executiu) i la Comissió (formada pels governs). I són ells qui fan plantejaments involucionistes. Per això, des del Parlament intentam frenar-los.

Ja, però quan un veu la Directiva de la vergonya (immigració) o la de les 65 hores laborals...
Clar, però són mesures que va proposar el Consell. Mirau, la Directiva de la jornada laboral de 65 hores la vàrem aturar nosaltres i, malauradament, amb la directiva d’immigració no ho vàrem poder fer, perquè els socialistes, que havien estat aliats en algunes coses, varen canviar de bàndol.

L’abstenció a les europees, però, evidencia poca estima cap a la seva feina...
Pot ser. Però si ens desentenem del Parlament europeu, que és l’únic que pot frenar les directives, estam perduts. Només tenim aquesta eina.

Com és la relació amb els companys estrangers?
Home, som 785 diputats de 27 països. Això dóna una idea de l’ambient cosmopolita. I, per tant, de vegades tu dones importància a certs temes i la resta et miren sorpresos i li lleven mèrit. I altres vegades és a l’inrevés, ja que viure allà ajuda a relativitzar les coses, a perdre el sentit de regionalisme. Al final, s’han de combinar les dues coses: jo som eurodiputat, d’una cambra que és europea, però en representació dels catalans.

Amb qui dels companys d’hemicicle teniu més afinitat?
Per definició, amb els Verds, que són el grup parlamentari al qual pertany. Però també vot pràcticament sempre amb els d’Esquerra Unitària. Fins i tot amb els socialistes puc tenir sintonia. Però passa una cosa molt peculiar: tenc més afinitat amb partits socialistes d’altres països que no amb els espanyols.

Per què?
Idò perquè els d’aquí són més retrògrads. Per exemple, els PS de França i Alemanya tenen superat aquest debat, i a l’Estat, encara s’ho rumien.

Us apunten un cert dèficit democràtic...
Ho sabem. Però si nosaltres, units, no fem de contrapoder, què ens queda...

Per ventura, allò que manca és un moviment social coordinat a tot Europa...
Ja hem tingut mostres d’aquesta unió, per exemple, alhora de frenar la Directiva de les 65 hores de jornada laboral. I els sindicats es varen mobilitzar amb força, el mateix dia, el mateix moment. En canvi, un moviment global europeu dels moviments socials encara s’està creant.

Els grups de pressió, estan més ben organitzats?
I tant! Els lobbies són transnacionals. I han posat una atenció i una inversió econòmica com ningú no ha fet. Mira, jo rep cada dia correus de lobbystes dient-me què he de votar. Per exemple, ara n’he rebut un del sector de productors de l’aire condicionat amb directrius de vot...

Quina és la iniciativa que heu dut endavant de la qual estau més orgullós?
Jo he fet molta bandera de la lluita contra el tràfic d’armes. De fet, és un tema que treballo des de l’any 94. I ara hem aprovat una directiva sobre comerç d’armes que en regula la venda i les exportacions. La veritat és que estic molt content, perquè marca una posició comuna de la UE respecte al tema.

I ara, què?
Intentaré revisar a l’alça els mínims de Kyoto.