Garzón: “El franquisme tenia un pla d'extermini”

El jutge emmarca aquests delictes en "un pla sistemàtic d’extermini dilatat en el temps", contra els adeptes de la República, que "requeria l’ús de la violència" i que troba semblant al que es dugué a terme a l’Alemanya nazi. En un extens acte de 68 pàgines, el magistrat ordena l’obertura de les 19 fosses conegudes, inclosa la del poeta Federico García Lorca, i la creació d’un banc d’ADN per a les identificacions dels desapareguts.

A més, hi demana els certificats de defunció de Franco i de 34 alts comandaments, com també dels líders de la Falange entre 1936 i 1951, per comprovar si es podria exercitar la responsabilitat penal. "No es tracta de fer cap revisió de la Guerra Civil en una seu judicial", argumenta Garzón en el seu acte. A més, hi afegeix que l’acció de la justícia "s’ha de desenvolupar amb el màxim respecte a les víctimes d’aquests crims execrables i de gravíssimes violacions de drets".

Aquest respecte, explica, s’estén als membres d’ambdós bàndols "amb independència de la seva adscripció política, ideològica, religiosa o de qualsevol altra classe, i sense que s’estableixi cap raó de diferenciació entre ells". Garzón justifica la seva decisió d’investigar els crims franquistes perquè considera, després d’un "examen imparcial i serè dels fets", que els vencedors desplegaren tota l’acció de l’Estat per a la localització, identificació i reparació de les seves víctimes, i per aplicar el seu dret als vençuts. "No hi hagué el mateix respecte per als vençuts, que varen ser perseguits, empresonats i torturats pels qui havien trencat la legalitat vigent amb una revolta armada contra l’Estat," assegura.

L’acte divideix la persecució franquista en tres etapes ben definides: la repressió massiva per mitjà dels bans de guerra, del 17 de juliol de 1936 a febrer de 1937; la dels consells de guerra sumaríssims d’urgència, entre març de 1937 i els primers mesos de 1945; i l’acció repressiva entre 1945 i 1952, marcada per l’eliminació de guerrillers i de les persones que els donaven suport. Garzón autoritza l’exhumació de les restes de 19 fosses comunes localitzades en diferents punts de l’Estat, inclosa aquella on està enterrat el poeta Federico García Lorca, a més de totes aquelles que puguin anar apareixent. Aquests desenterraments s’hauran d’efectuar "amb la supervisió de la direcció de l’autoritat judicial en la jurisdicció on es trobi" la fossa, que haurà de dirigir "l’aixecament del cadàver i, en definitiva, la identificació, la inhumació i el registre de la víctima".

Paradoxalment, la Fiscalia anuncià ahir que la setmana vinent recorrerà contra l’acte, perquè considera que aquests delictes varen prescriure el 1977 amb l’aprovació de la Llei d’amnistia. Les reaccions tant a favor com en contra de l’aplicació d’aquestes primeres mesures confirmaren totes les expectatives. Des d’Esquerra Republicana, Izquierda Unida i el PCE valoraren "l’audàcia" de Garzón, que segons ells compensa "les mancances de la llei". Per contra, el vicesecretari de la Falange assegurava que fou el Partit Comunista qui propugnà la tortura durant la Guerra Civil, i avançà "mesures de protesta" contra Garzón. Per la seva banda, les 22 associacions de recuperació de la memòria anunciaren que es reuniran avui a Madrid per iniciar el procés d’elecció dels cinc representants que formaran el grup d’experts que es crearà per localitzar els desapareguts.

"Ens han telefonat plorant d’alegria"

L’acte del magistrat de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón va ser rebuda ahir per l’Associació per a la recuperació de la memòria Històrica de Mallorca amb satisfacció. "Ens han telefonat molts de familiars de desapareguts plorant d’alegria", perquè "és el primer pic en 70 anys que es fa justícia" a les víctimes de represàlies durant el franquisme, afirmava el vicepresident de l’entitat, Manel Sánchez, amb to emocionat. La satisfacció, assegura Sánchez, és doble. "Primer perquè s’ha responsabilitzat de tots aquells crims, i de manera directa, els rebels del general Franco, que és com els anomena Garzón". I en segon lloc, perquè considera que obrir les fosses és "una passa endavant" en la implicació de la justícia espanyola, i també de l’Estat, "en la recerca dels seus ciutadans".

Sol·licitud "immediata"

De les 19 fosses que l’acte del jutge Garzón ordenà obrir, no n’hi ha cap, tanmateix, de Mallorca. Per què? Doncs perquè a la denúncia interposada el 14 de desembre de 2006 per l’associació mallorquina als jutjats centrals d’Instrucció a Madrid, no s’hi adjuntà cap informe que indicàs la localització de possibles fosses. S’hi indicaven les ubicacions —el cementeri de Palma, Manacor, Porreres, Calvià, Montuïri i el penya-segat de Deià.

En tot cas, la sol·licitud per exhumar-les es podria presentar als tribunals "immediatament", perquè l’informe ja està fet. Tanmateix, l’associació s’estima més esperar per poder analitzar fil per randa l’acta i veure, així, si la sol·licitud interfereix en cap altre procediment. Quan això estigui aclarit, formularan la petició, sobre la qual hauran de dictar una resolució els jutjats d’Instrucció dels municipis de Palma i de Manacor, coordinats per l’Audiència Nacional.

Tot i que les xifres no són definitives, en l’acte fet públic ahir es compten 1.777 desapareguts de les Balears, 1.468 dels quals corresponen a Mallorca, 106 a Menora i 185 a Eivissa i Formentera. L’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca té censats fins ara —just dels anys 1936 i 1937— 1.400 desapareguts a Mallorca, però creuen que podrien arribar a 3.000. Encara queda, per tant, molta feina per fer.