“Un pilot mai no posaria en perill la vida del passatge”

Vós sobrevisquéreu a un accident aeri. Com fou aquella experiència?
El meu accident també fou una emergència imprevista. L’avió DC-10 de la companyia Spantax tingué un problema en el moment de la correguda de l’enlariament, avortà l’ascensió, no arribà a pujar i xocà contra el mur del final de la pista de l’aeroport de Màlaga. El fuselatge travessà l’autopista de la Costa del Sol i, per la fricció i com que anava ple de combustible, s’incendià.

En aquell cas sí que es pogué salvar més gent...
L’avió anava bastant ple, hi havia 380 passatgers i 13 tripulants. En total, 393 persones a bord. L’avió s’incendià i també portava plens els dipòsits de combustible. Tinguérem la desgràcia que morissin 50 passatgers i 3 tripulants. Tot i que l’accident limità molt l’obertura de les portes, poguérem actuar i salvàrem devers 340 passatgers. En aquest cas concret tinguérem la "fortuna" que l’avió quedà sencer. La gent no morí per l’impacte, sinó per l’incendi. Ahir l’avió s’enlairà, caigué i es fragmentà, parlam d’una situació totalment distinta.

I què fou allò més dur d’aquella situació?
La incapacitat de salvar la gent que no sobrevisqué. Perdre companys, perdre passatgers. Veure que, malgrat tu, les coses passen, i que quan passen no les esperes, et toca ser allà i has d’actuar com t’han entrenat, però ajustant-te a la situació. Totes les tripulacions tenen una formació molt acurada, estan preparadades per afrontar qualsevol circumstància, per actuar davant imprevistos i sobreposar-se a la por.

Com visquéreu l’accident d’ahir?
Amb molta tristesa, i fins i tot avui també. Perquè em pos en el lloc de les persones que estan vivint el drama. A més he perdut un amic, un dels pilots que anava en situació, no treballant. Et solidaritzes amb les famílies. Però també pens que no ens hem de deixar endur pel fatalisme ni per totes les tertúlies en què predomina el morbo. Un accident aeri és una cosa inesperada que ningú no pot preveure. Hem de deixar que els professionals facin la seva feina, que s’analitzin les circumstàncies i les causes de l’accident. I ara el que ens toca és estar al costat de les víctimes i també de la companyia.

El fet que tant Spantax el 1982 com Spanair ara passassin dificultats econòmiques té res a veure amb l’accident?
Jo crec que són qüestions que hem de separar. Una situació de crisi no influeix en el pilot, perquè és un professional que té una gran preparació per superar les tensions i l’estrès. I, sobretot, un pilot mai no posaria en perill la vida dels passatgers ni la seva pròpia. Per tant, crec que són coses diferents. És una desgràcia que li podia haver passat a qualsevol.

Com afronten aquesta situació els professionals d’una companyia aèria?
Unint-se. L’aviació és una família que s’ha d’unir davant la desgràcia. Es viu amb molta compassió i solidaritat i sabent que podies haver estat tu. Un accident aeri és un xoc col·lectiu que implica una sèrie de tabús com la por de deixar les nostres vides en les mans d’altres. Però quan anam per una carretera també estam posant les nostres vides en mans d’un conductor que estigui begut, o que sigui un imprudent, o un psicòpata. I no hi pensam. A més, l’aviació és el sistema de transport més segur del món. Cap cotxe no passa una revisió després de cada viatge, i els avions són revisats en funció de les hores de vol que duu acumulades.

La història d’Spantax

Spantax, la companyia que patí el 1982 l’accident a l’aeroport de Màlaga tenia, a l’igual que Spanair, seu a Palma. Fou fundada l’octubre de l’any 1959 pel pilot Rodolfo Bay i per l’hostessa Marta Estades amb el nom d’Spain Air Taxi. En primer lloc realitzà vols de tipus taxi amb petits avions britànics. La seva expansió començà amb vols de transport de càrrega i personal per als camps petroliers de l’Aaiín, al Sàhara. Més tard transportà turistes a Balears i a Canàries.

L’any 1962 obtingué permís per poder operar vols xàrter a diferents llocs d’Europa. Fou llavors quan passà a nòmer Spantax. El 1966 ja transportava anualment 700.000 passatgers i continua expandint-se. A mitjan anys 70 ja era la segona major companyia xàrter europea, amb dos milions de viatgers cada any i vols transatlàntics.

Però arran de la crisi del petroli del 1979 començà a patir problemes financers. Finalment, el 29 de març del 1988 deixà d’operar i presentà un expedient de fallida.

L’accident de Màlaga no va ser, tanmateix, l’únic ni el més greu que va patir Spantax al llarg de la seva vida: el 3 de desembre de 1972 perderen la vida 155 persones a l’aeroport de Los Rodeos (Tenerife) en un avió de la companyia. El 1965, al mateix aeroport, havien mort 32 persones en un accident amb un dels seus avions.