Punt i seguit a les eleccions catalanes, la història continua...

Convergència ha guanyat les eleccions i el PSC les ha perdudes. Però què més ha perdut el PSC? Ha perdut Barcelona i deixa de ser el referent municipal. Ha deixat de ser el partit més votat. Ha perdut la credibilitat com a alternativa clara i catalanista de CiU. Ha desaprofitat l'efecte Zapatero. S'ha de dir que no era fàcil fer-ho tan malament. Recordem els elements que jugaven al seu favor: un ZP a l'alça, governaven la Generalitat i a molts dels grans municipis de Catalunya, plantejaven una campanya amb recursos... Què tenien en contra? Un nom, Pepe Montilla.

Convergència i Unió, a part de guanyar les eleccions (tot i no tenir els 52 diputats que preveien), ha aconseguit que Mas semblàs una persona propera, ha consolidat l'alternativa de Pujol sense traumes interns i ha fent evident que no era certa la previsió que alguns feien quan deien que a l'oposició CiU desapareixeria.

Si passam a Esquerra podríem dir que han esmorteït el cop. La política és dura: es recorden quan fa tres anys es deia que ERC es menjaria CiU i que caminaven sense aturall cap a la majoria social? Finalment, el partit més atacat pel PP, destronat per PSC i odiat per CiU, ha aconseguit mantenir-se dret tot i els cops rebuts.

D'altra banda, Iniciativa també ha guanyat, tot i que la suma PSC-IC ha baixat. L'esquerra verda s'ha mantingut al marge de polèmiques, ha nedat i ha guardat la roba, i ha robat uns milers de vots al seu soci de govern.

Finalment, PP aguanta com pot, i amb poc més d'un 3% els nacionalistes espanyols de Ciutadans entraran al Parlament amb tres diputats (a Balears no hi serien en no superar el 5%). Ciutadans es presentava com un partit antisistema, però aquest tipus de partits no acostumaven a entrar dins el sistema. Veurem ara com actuen (atès que el bufó Boadella n'és el líder, és segur que poden fer riure o pena).

La diferència entre Mas i Montilla ha augmentat fins a 11 escons. En una lògica formal (que no és la política), Montilla té la seva legitimitat per terra, el PSC s'haurà de recompondre i el cop d'estat contra el maragallisme li ha sortit foradat.

Universos
A partir d'ara es presenten tres universos possibles. Primer, reeditar el tripartit, amb una ERC que trenca la neutralitat i es decanta per fer president Pepe Montilla. Segon, un pacte de forces nacionalistes, CiU i ERC (el somni impossible). Tercer, la sociovergència (ahir un servidor parlava amb el president Pujol, primer, i sentia Artur Mas, després, i em fa la sensació que aquest pacte té moltes possibilitats).

Quin govern pens que necessita Catalunya? Un govern estable, que recuperi l'impuls del país dins Europa, que parli de tu a tu amb el Govern de l'Estat, i que sigui motiu d'orgull pels catalans. Durant aquesta campanya hem pogut veure que aquesta no és la Catalunya que propugna Montilla.

Montilla aposta per una Catalunya que passi per Espanya. Ara cal veure si, en el cas de fer-lo president, ERC té capacitat real de fer girar aquesta Catalunya subordinada que pretén Pepe Montilla.

Ja ho veuen, avui ni a Catalunya ni enlloc el fet de guanyar unes eleccions no significa que qui guanyi arribi a governar. Això és la democràcia, diuen.