Manca de mà esquerra en el míting central del PSC i efecte Zapatero

Ja dins un Palau ple (la meitat de gent que al mítig de CiU) trobàvem uns presentadors bilingües, un grup de break, molta calor, música i molta gent gran. Inicià les intervencions Maragall tot dient que «la dreta mana la justícia, la cultura, els mitjans, les empreses, l'única força que tenim nosaltres és la força del vot que pot condicionar els poders fàctics». Montilla, davant uns espectadors molt acalorats (per l'alta temperatura), demanà el vot i criticà Mas i CiU. En sentir els crits de «no pasarán» em feia l'efecte que assistia a un acte d'un partit de l'oposició i no del partit que estava governant a Catalunya. Tot l'acte semblà d'un partit d'oposició que pretén conquerir el poder.

Com si es tractàs d'unes eleccions generals, Zapatero tancà l'acte. Amb crits de «Presidente, Presidente, Presidente», inicià la seva intervenció. Afirmà que el candidat de CiU, Artur Mas, no podia suportar que Montilla fos un treballador (crits i aplaudiments). El seu míting serví per glosar allò que havia fet com a President del Govern espanyol i assegurar que tornarien governar a Espanya.

L'eufòria li féu dir algunes coses incomprensibles com «si gana Montilla las instituciones se pareceran a las escuelas de Catalunya, porque instituciones i gente seran lo mismo!». Encara pràcticament sense dir res de Catalunya, va dir que continuaran plantant cara a l'extrema dreta. Tot seguit, criticà CiU per pactar, durant vuit anys, amb el PP i digué que tres anys de penitència era poc. També dedicà un espai a Carod per dir-li que el PSC és la gran esquerra que admet tothom, que no distingeix la gent en virtut de la llengua o del lloc de naixement, no com ERC, que no és més que la petita esquerra. També tingué paraules per a Maragall per agrair-li la feina i que hagi donat el relleu a Montilla.

L'efecte Zapatero és més que evident. El líder d'ahir a la nit era ZP, el discurs centrat a Espanya i el públic pensant en els problemes espanyols que plantejava el «Presidente».

És veritat que demanà el vot per a Montilla (només faltaria!) i li digué que ell representava el futur i Mas el passat, que havia estat un bon Ministre, que se sentia orgullós de la seva feina i que era un persona que s'havia guanyat a pols el que era. A partir d'aquí, tot fou PSOE i el PSC quedava petit, petit. ZP digué que estava orgullós de ser el president d'Espanya, d'haver fet tornar els papers de Salamanca, i d'haver fet que el català tingués un paper important a la UE (quin paper important?)

Finalment, l'acte i la campanya acabà amb un públic feliç per haver vist de prop persones que normalment veuen per televisió. Ja ho veuen, el que ven és allò mediàtic, de fet, Sonsoles era tan saludada com ZP. «Mañana ganará el Barça, pasado, Montilla» i tres minuts més tard ja era fora del Palau. Supòs que tenia pressa per arribar a Madrid o tenia «sopera». En qualsevol cas, l'acte central del PSC em resultà molt més magre que el d'ERC o el de CiU.

Una llarga campanya que acabà amb uns fets lamentables com la retenció de Martxelo Otamendi a l'acte central socialista, el menyspreu a Diari de Balears tot obligant-nos a parlar en castellà, i les amenaces d'uns membres de seguretat que encara no saben exercir l'autoritat. El públic del PSC cridaven «no pasarán», efectivament «no pasarán» perquè al palau ja eren tots dins. A més, dos joves també conegueren de prop les maneres del servei d'ordre. Un al·lot, per demanar el pas del TAV pel litoral; una al·lota, per demanar l'alliberament d'uns companys.

Avui, la jornada de reflexió. No sé si un dia bastarà per reflexionar sobre tantes actituds i comportaments impropis d'una democràcia.