La Fiscalia de l'Audiència recorre contra l'acte de presó contra Pinochet

Coincidint amb aquesta decisió, Garzón amplià ahir les imputacions contra l'exdictador pels presumptes delictes de genocidi, terrorisme i tortures a noranta-quatre persones.

Com s'esperava, el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño, indicà que el recurs es basa en la falta absoluta de jurisdicció d'Espanya per entendre aquests fets, així com en la indefensió de la Fiscalia respecte a l'acte de presó, ja que no li va ser notificat pel jutge sinó que el conegué de manera extrajudicial i extraprocessal.

La Fiscalia argumenta que en ser Pinochet senador xilè, la causa la devia haver tramitat el Tribunal Suprem espanyol pel principi d'igualtat de tractament davant la llei. A més, estima contradictori que Garzón basi la seva resolució en l'informe Rettig, elaborat pel Parlament xilè i pel qual precisament estan enjudiciant els mateixos fets a Xile.

Previsible

La decisió del Ministeri Públic era d'esperar, ja que tant Fungairiño com el fiscal general de l'Estat, Jesús Cardenal, sempre han negat la competència de la Justícia espanyola per investigar els crims comesos durant la dictadura xilena i argentina.

Però ni Manuel García Castellón, que investiga la desaparició d'espanyols durant la dictadura xilena, ni Garzón són d'aquesta opinió. Per això, aquest darrer dictà ahir un nou acte, pel qual imputa a Pinochet l'assassinat o desaparició de 94 persones durant la dictadura militar xilena (1973-1990), i amplia d'aquesta manera els motius pels quals va sol·licitar divendres passat la detenció internacional del senador vitalici actual. Garzón el considera responsable dels delictes de genocidi, terrorisme i tortures.

En l'ordre de detenció remesa a les autoritats judicials britàniques, el magistrat va imputar a Pinochet l'assassinat o desaparició de 79 persones, entre les quals figurava Edgardo Enríquez Espinosa, segrestat a Xile l'abril de 1976, internat a l'Escola de Mecànica de l'Armada (ESMA) i avui desaparegut. Ara amplia la xifra de víctimes a 94.

A l'acte, Baltasar Garzón assegura que Augusto Pinochet «apareix com un dels responsables màxims de l'organització, i liderat, en coordinació amb altres responsables militars o civils d'altres països, entre ells, i de manera principal Argentina, de la creació d'una organització internacional que va concebre, va desenvolupar i va executar un pla sistemàtic de detencions il·legals (segrests), tortures, desplaçaments forçosos de persones, assassinats i/o desaparició de nombroses persones, entre les quals es troben ciutadans de l'Argentina, d'Espanya, del Regne Unit, dels Estats Units, de Xile i d'altres estats».

Aquesta organització, segons el jutge, va actuar «amb la finalitat d'assolir els objectius polítics i econòmics de la conspiració, exterminar l'oposició política i múltiples persones per raons ideològiques, a partir de 1973 i que coincideix en el temps amb els esdeveniments similars esdevinguts a l'Argentina a partir de 1976 i 1983».

Així mateix, Garzón la defineix com «una organització armada, que aprofità l'estructura militar i la usurpació del poder per, amb impunitat, institucionalitzar un règim terrorista que va trastornar l'ordre constitucional per desenvolupar amb eficàcia el pla de desaparició i eliminació sistemàtica de membres de grups nacionals».

Immunitat

Respecte a l'actitud de la Fiscalia, que manté que Espanya no pot sol·licitar la detenció a Londres de Pinochet per cursar posteriorment la seva extradició, Baltasar Garzón esmenta a l'acte les normes de caràcter internacional en què basa les seves resolucions. Entre d'altres, cita la declaració de Moscou de 1943, subscrita pel Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica sobre crims contra la humanitat; l'Estatut del Tribunal de Nüremberg de 1945, subscrit pel Regne Unit; la resolució del 16 de desembre de 1946 de l'ONU en què s'aprovava els principis de l'esmentat estatut i la sentència de Nüremberg; el Conveni de les Nacions Unides de 1948 contra el genocidi; el Pacte de drets civils i polítics de les Nacions Unides de 1966; la Convenció contra la tortura de Nacions Unides de 1973 sobre persecució de crims contra la humanitat; el Conveni Europeu sobre Repressió del Terrorisme de 1977; i la Declaració de les Nacions Unides sobre desaparició forçada de persones de 1992.

«Segons aquestes disposicions "afirma el jutge", aplicables al Regne Unit, els criminals no poden obtenir estatut de refugiat ni asil polític».