En Jordi tenia sis anys quan la seva mare va quedar embarassada. L'alegria de la vinguda d'un germanet o germaneta aviat es va tenyir de tristesa i d'angoixa, quan en una revisió ordinària li varen detectar un tumor al pàncrees. La mare va decidir dur endavant l'embaràs malgrat els riscs tant per a ella com per al nadó. Foren uns mesos força durs i inquietants per a tota la família. Els ginecòlegs, els pediatres i els oncòlegs varen programar una cesària a les trenta setmanes de gestació, per no endarrerir més el tractament del càncer de la mare, d'acord amb la família.
N'Àngela va néixer envoltada de metges i infermeres, i immediatament després d'una fugaç presa de contacte materno-filial, va passar a una incubadora i traslladada a la unitat de cures intensives neonatals de l'hospital, on romandria uns mesos. La mare va quedar ingressada al mòdul d'oncologia per iniciar, tot d'una, la combinació de quimioteràpia i radioteràpia, perquè el càncer s'havia expandit també a l'estómac. El tractament oncològic no va ser efectiu ni va evitar la propagació de les cèl·lules cancerígenes a altres òrgans interns. De nou, l'alegria de la satisfactòria evolució de la petita Àngela es va veure entelada per la derrota de la mare a la seva batalla contra el càncer.
Totes dues varen arribar a casa amb situacions oposades, una amb tota la vida al davant i l'altra amb una malaltia terminal i el temps condicionat per aquesta. Dins les seves possibilitats, la mare volia viure fins al final amb la màxima normalitat a ca seva. Amb l'avenç del càncer els dolors, el cansament, la pèrdua de pes i de forces augmentaven, i contrarestaven amb els plors i els balboteigs del nadó, i la presència contínua d'ambdues padrines per tenir cura tant de la filla o nora, com de la néta.
En Jordi no entenia gaire bé què passava amb la seva mare i la seva germaneta, per què havien estat tants mesos a l'hospital, i ell a casa dels padrins, amb les anades i vingudes constants del seu pare. Ara a ca seva, amb la mare pràcticament fent repòs tot el dia, i les padrines afanyant-se a les atencions cap a la mare, la nadó i ell, tampoc arribava a comprendre la magnitud dels fets esdevinguts durant, però sobretot després del part. Li havien dit que la seva mare estava malalta, però el seu capet no donava per assimilar que la malaltia de la mare no tenia res a veure amb el naixement de n'Àngela.
Amb la innocència d'un nin de gairebé set anys, i amb una extraordinària imaginació, en gran part deguda a la seva passió pels contes tradicionals i d'aventures, en Jordi es va imaginar que ell era un cavaller lluitant contra un drac covard que s'havia amagat al cos petit de la seva germaneta i que havia enverinat a la seva mare amb una poció maligna, que la debilitava cada dia més. Mentre a la mare l'omplia de besades i abraçades amb la intenció de revertir el poder del verí que la tenia sotmesa a la voluntat del drac; a la germaneta la mirava amb deteniment, però amb desconfiança i aversió, molt atent per si apareixia el drac, malgrat que no el deixaven acostar-s'hi amb la seva espasa de fusta. Li deien que n'Àngela era massa petita per ser la princesa dels seus jocs, sense adonar-se que al seus ulls no era la princesa a protegir, sinó més aviat l'adversari a combatre.
Va ser precisament la mare qui va comprendre el veritable sentit de l'actitud del seu fill, i decidida a posar fi a la falsa creença d'en Jordi i així impedir que li pogués causar un dany irreparable a n'Àngela, una tarda va insistir a les dues padrines que necessitava estar tota sola amb el seu marit i els seus fills. Varen aprofitar el bon temps que feia aquell dia per sortir a un parc com solien fer-ho abans del diagnòstic de la seva malaltia. Allà, amb molta cautela i determinació la mare li va explicar a en Jordi tot allò referent a la seva salut, que no tenia res a veure amb la seva germana, que ella mateixa també havia volgut lluitar contra el mal que la estava consumint, però que com a mare s'havia estimat més protegir i lluitar per la vida que duia dins que per la seva pròpia, i que sempre els estimaria allà on estigués, perquè, malauradament, no li quedava molt temps d'estar amb ells.
En Jordi va plorar, va cridar, va dir que ell acabaria amb el mal, fos quin fos, però no permetria que se'n dugués la seva estimada mare. Tots varen acabar abraçats i plorant, fins i tot la petita Àngela com a reflex dels plors dels altres. Mai no s'havien sentit tan units com en aquells moments, a tots els embargava el patiment per la irremeiable pèrdua de la mare quan li arribés l'hora de partir, però més fort que el dolor havia de ser l'amor que sentien com a família. En Jordi havia après la lliçó més important de la seva vida, i que mai podria oblidar, l'amor és l'únic que pot guanyar en totes les lluites personals, en el seu cas, l'amor de la seva mare cap a la seva filla i la seva família. Encara no sabia com ho faria, però en Jordi també lluitaria per un món on triomfi l'amor.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.