'Covards'

Quan es produeix algun homicidi per violència de gènere s’escolta massa sovint aquesta referència a la idea de 'covardia' (un «crim covard», un «home covard», una «conducta covarda»...), potser mirant de criticar l’home que es comporta d’aquesta manera, però en realitat més que una crítica se li fa un favor.

Insistir en la idea de covardia en el cas dels assassins per violència de gènere és caure en un altre dels paranys del masclisme, que presenta els homes carregats de valor, criteri i determinació, per tal de fer creure que l’home que assassina i maltracta «no és home», o no és tan home com hauria de ser, ja que no té els elements essencials que la identitat androcèntrica situa en la masculinitat. D’aquesta manera es deixa anar el missatge que «els homes de veritat» no maltracten ni maten.

I aquesta covardia enunciada es tradueix en falta de valor, i la falta de valor en absència de virilitat; per la qual cosa l’individu en qüestió passa «de gall a gallina», o el que és el mateix, deixa de ser home.

Només cal fer un tomb pel diccionari per a veure el sentit que amaguen aquest tipus d’expressions. La covardia és defineix com a «falta d’ànim i valor». No tenir «ànim» és no tenir actitud, ni disposició, ni energia, esforç, intenció, voluntat i caràcter. I no tenir 'valor' és estar mancat d’actitud per a escometre grans empreses i enfrontar-se a perills. Per tant, un covard, des del punt de vista pràctic, és una persona sotmesa a les influències de les circumstàncies que actua sense cap criteri, determinació o voluntat per a sortir d’una situació concreta sense enfrontar-s’hi, o sigui, per a fugir del problema que se li ha presentat. Ben al contrari del que faria un home.

La idea de presentar els assassins i maltractadors com a covards té dues conseqüències immediates, que defineixen el significat del que ha passat amb la violència de gènere i li donen transcendència en una direcció o altra.

La primera, com hem indicat, és que són presentats com a 'no homes', és a dir, com a homes que no ho són, que contenen els elements formals per a ser-ho però no tenen els valors ni els elements que defineixen la identitat masculina. Serien una mena d’«homes de garrafa» en els quals el contingut no es correspon amb l’etiqueta.

La segona és que es tracta de persones sotmeses a les circumstàncies, és a dir, que no responen com ho faria un home, el qual actuaria des del criteri, la determinació i la voluntat, sinó que ho fan sota els elements del context i els factors del moment, amb la qual cosa s’envia el missatge que no són responsables d’una conducta que ha estat imposada pels esdeveniments. Aquesta és la raó per la qual aquest tipus d’homicidis són presentats tan sovint com a causats per les circumstàncies, no per la seva voluntat, argument que sempre ha estat present en la forma de considerar els homicidis per violència de gènere, com per exemple quan es parla de «crim passional», d’ «arravatament», d’«obcecació», de «després d’una forta discussió»... Tot això intenta presentar els elements del context com a responsables de la conducta violenta, i no la decisió i la voluntat de l’home que l’ha materialitzat.

Tots aquests arguments i explicacions es resumeixen en dues grans conclusions, que sempre acompanyen les crítiques dirigides contra les mesures destinades a erradicar la violència de gènere i la seva negació:

No tots els homes poden arribar a ser maltractadors, ni dins seu qualsevol pot augmentar la violència fins a matar. Només ho poden ser aquells homes que no són capaços de mantenir el seu criteri i la seva voluntat davant de les circumstàncies que sorgeixen dins de la dinàmica de la relació.

Els homes que no són capaços d’actuar amb racionalitat en determinats moments i es deixen superar per les circumstàncies, són 'no homes', o sigui, covards; aquells 'homes de garrafa' que mantenen l’aparença de les etiquetes amb un contingut fals, perquè ningú els pugui descobrir fins que són posats a prova.

En definitiva, allò que s’aconsegueix amb tots aquests raonaments parany és reforçar la idea imposada per la construcció androcèntrica que fa passar un problema estructural i social, com és la violència contra les dones i les nenes, com una situació individual que ni tan sol depèn dels homes que la duen a terme, sinó de les circumstàncies en les quals es veuen immersos.

És la idea dels 'homes dolents', o el que és el mateix, dels 'no homes'. Homes que actuen 'fora de si', ja sigui a causa dels esdeveniments o causa de l’efecte d’elements de caràcter tòxic (alcohol, drogues), que els duen a comportar-se com mai no ho faria un 'home de veritat'. Perquè un 'home de veritat', amb tota la seva racionalitat, valor, criteri... posseeix un ànim i una energia capaç d’enfrontar-se a tot, fins i tot als perills, amb determinació.

No són covards. Els homes que assassinen les dones amb les quals comparteixen o han compartit una relació de parella, i els seus fills i filles, no són covards. No podem caure en els paranys d’un masclisme doblement responsable de la violència de gènere. D’una banda, per donar raons i motivacions perquè els homes entenguin que la violència és un instrument adequat per a aconseguir els seus objectius; i de l’altra per imposar tot un seguit de justificacions que li donen un significat diferent i li resten transcendència des del punt de vista social, per tal de deixar-ho tot com un problema individual.

L’exemple més gràfic de tot el que expliquem el trobem en la paradoxa que revela el fet que, mentre que una gran part de la societat veu els assassins per violència de gènere com a 'covards', molts homes, especialment els que ja exerceixen la violència i els que exhibeixen el seu masclisme en cada una de les seves paraules, els veuen com a 'valents' i com a homes que els tenen 'ben posats'.

El masclisme ens enganya, no caiguem en els seus paranys.

https://bit.ly/3AKzaTa El Blog de Miguel Lorente, on hi podeu trobar la seva aportació continuada. També la versió original del que publicam avui, gràcies al seu beneplàcit: https://bit.ly/36nIuhE