Els homes del segle XXI

Paco Esteve i Beneito (Agres, Alacant, 1979) és assessor lingüístic i escriptor. Ha publicat les novel·les: Si ha nevat i Qui no fa la festa, i el llibre de literatura popular Agres i dolces.

Els homes del segle XXI

Escoltau amb atenció, nins i nines, el trist final d’una espècie que habità un planeta en una galàxia molt i molt llunyana, fa molt i molt de temps. Allà, a la Terra, florí una civilització que arribà a unes cotes d’evolució mai abans conegudes, de saviesa i tecnologia, de cooperació i abundància, però també de ruïna i misèria, de lluita i destrucció. És una història trista, perquè els habitants d’aquell planeta crearen una civilització que els acabà destruint.

La història és molt més llarga i no ens aturarem ara a discernir què propicià la fi d’aquella espècie, però sí que us parlaré d’una part gens menyspreable de la responsabilitat de la catàstrofe: els homes.

Els homes del segle XXI, al planeta Terra, no van ser capaços de canviar el seu destí, que tanmateix tingueren a les mans. Estaven massa capficats en les seves identitats individuals, en les seves petites manies i misèries, totes tan iguals, i ells creient-les totes tan úniques, tan especials...

Els homes del planeta Terra, en el temps que ells anomenaven segle XXI, no van ser prou atents a la seva capacitat de protecció, de cura, de cooperació, de superació de les individualitats. Més s’estimaren pertànyer a països, famílies, genealogies, ideologies. Creien que això, i les religions i els colors de pell, els feien prou diferents com per enemistar-los. És mal d’explicar, nins i nines, ja ho sé, que us deu donar a ciència-ficció.

Els homes de la Terra no eren ni tan sols la majoria de les persones que habitaren aquell planeta. De fet, no arribaven a ser ni la meitat, però pareixien més forts només perquè tenien l’altra meitat, la vertadera majoria, sotmesa i apartada dels espais de decisió. Sobre aquesta dominació es fonamentava el patriarcat, que no us explicaré ara perquè no us ho creuríeu, però fou ben real i fins i tot s’allargà uns quants mil·lennis. Pobrets.

Els homes del segle XXI pogueren viure en un paradís, però s’estimaren més fer que aquell paradís ho fos només per a uns pocs, i que la resta sucumbís en la misèria i la fam. Tenien els mitjans i la tecnologia per anar d’una punta a l’altra del seu petit planeta en poques hores, i fins i tot de sortir-ne. Inventaren una eina de telepatia col·lectiva —que anomenaren internet— que no els va servir, tanmateix, per posar-se d’acord ni tan sols en una cosa tan essencial com era la supervivència comuna.

Sé el que us estau demanant. I teniu raó, no tots els homes foren tan dolents i patriarcals. També hi hagué homes, molts, que s’aliaren amb les dones. No eren herois, sinó lluitadors conscients que gosaren enfrontar-se al patriarcat i les inèrcies heretades, homes de la Terra que al segle XXI s’atreviren a canviar la seva masculinitat i transformar l’espècie, avantpassada directa de la nostra civilització. Homes nous que es desconstruïren i saberen transcendir, amb molt d’esforç i coratge, els condicionants i els privilegis que la història els havia llegat.

Però això és una altra història que, si us portau bé, nins i nines, us contaré un altre dia.