Soc un home madur de cabells platejats i arrugues al front, però, en comptes d’abraçar la inevitable lleugeresa del temps i la vida, m’hi nego. Sembla que hagi oblidat que el tempus fugit i memento mori.
Perquè, com a home, he aprés que he de ser fort, segur, una roca, no queixar-me, aguantar el dolor. Però em faig vell i les fortaleses s’ensorren. Els esquinçaments cronificats no em permeten córrer, o no com abans. Ja no he pogut resistir-me per més temps i necessito ulleres per llegir. Em fa vergonya. Els acúfens cada cop són més persistents i em preocupa que els altres se n'adonin que no he sentit bé el que m’han dit. De vegades somric, poso cara d’haver-me assabentat. Faig pena. El meu cos no és tant ferm com abans ni el desig i potència sexual és la mateixa. Tot i això presumeixo que, encara, no necessito medicaments per mantenir la virilitat. A vegades, fantasiejo que el gimnàs, o potser que la cirurgia, podrà tornar-me el cos i la seguretat perduda. Això no serà.
Carpe Diem, Ja no soc un home fort, ja no em sento un home segur. Acceptar les meves vulnerabilitats m’allibera, em despulla, em connecta amb mi i a amb els altres. Soc més fràgil i accepto les limitacions, la finitud i fins i tot la mort. Ja no soc invencible, ja no soc un home, soc humà.
Paco Abril
Homes Igualitaris-Ahige
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
llegir-te m ‘ ha fet sentir acompanyat pel camí que , tot d’una , es va fent dresera cap a port :)) Qui sap si aprendrem - encara - a agraïr a l’ univers de poder senyir-hi un xic menys i veure-hi més borrós en continuar veient i sentint el que , pell endins , segur que som :)) merci Paco !!!
Esplèndid. Pocs articles he llegit, en molt de temps, tan lúcids i humans com aquest.