«I am a Catalan»

SI LLUITAR PER LA PAU, LA JUSTÍCIA, LA LLIBERTAT I PELS PRINCIPIS DEMOCRÀTICS I HAVER PATIT EXILI, NO ÉS SER UN BON CATALÀ ... Els comentaris grollers haurien de deixar de fer-ho tanmateix no guanyen res més que demostrar la seva intolerància als que no pensen com ells. Visca Pau Casals i els Països Catalans, això no ha d'ofendre a ningú. Llibertat d'expressió correcte i sense insultar. En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d'abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d'anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l'arribada al poder d'Adolf Hitler i les persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells, va presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932[9] i 1933. El 18 de juliol de 1936, durant la realització d'un assaig, conegué la notícia de l'aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l'any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l'entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se'n va anar a Amèrica del Nord. Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d'exili a Prada (fins al 1957), en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l'ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts benèfics, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions internacionals, per recaptar menjar, roba i medicaments. Molts d'aquests donatius els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aid, de Nova York. El 1971 va compondre l'Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d'octubre d'aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase What is more, I am a Catalan.[ Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps —segle onzè van reunir-se a Toluges avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d'aquell temps ja estaven en contra de la guerra. Al llarg de la vida, Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. Des dels inicis va rebutjar tocar en països on no es respectessin els principis democràtics i els últims anys es va manifestar en contra de nombroses guerres i l'ús de les armes nuclears. Pau Casals va patir el 1973 un atac de cor irreversible, a Puerto Rico. Va morir a San Juan de Puerto Rico el 22 d'octubre de 1973. L'any 1979, d'acord amb el desig de retornar a la seva terra natal el dia que es restablís la democràcia, van ser traslladades a Catalunya, on reposen avui al cementiri del Vendrell.[4] Aquell any li fou concedida, a títol pòstum, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Crec que alguns no ho han entès.Es va equivocar ,no pel seu discurs devant la ONU que va ser genial.Sinó per fer l´arenga als poderosos.

No sé què te d'extraordinari que un català digui que és català.

Sakvador: Com bé dius en el teu comentari anterior."Hasta un músico tan cualificado puede cometer errores"

Salvador, te voto negatiu però no te llegesc. No t'esforcis, té posam vermells només per ser qui ets: un dels amics invissibles del tronat oficial.

Pau Casals dixit: Antonio D. Olano. Conversaciones con Pablo Casals. ABC. Pág. 174. 28 de Marzo de 1971. "Soy catalanista pero jamás he sido separatista". "La reina María Cristina fue para mi como una segunda madre. Tocaba el piano con ella y jugaba con Alfonso XIII". "Una gran mujer Isabel de Bélgica. 50 años fuimos amigos. Mi mujer y yo pasábamos temporadas con ella". "En plena República, cuando me hicieron hijo adoptivo de Madrid, elogié a la reina y me ovacionó todo el mundo".

Tens raó, Tià: com diuen ells en el seu dialecte, ?ladran? luego, cabalgámos!

Arruix i altres companys, Deixau fer aqueixa gent, principalment en Salvador. Que es mostrin tl i com són. Per a nosaltres són un present del cel. Ni pagats.

Parece que la internacionalizacion no ha dado sus frutos... ni los curas del vaticano aaben que es eso...

Salvador:CAP DE FAVA,o CABEZA de HABA,que segur que ets tant curt que no entens res.