Rubén Sànchez: «Les dones no es moren, les assassinen, les maten»

Quin paper tenim i quin paper hauríem de tenir els mitjans de comunicació envers la violència masclista?

Principalment és molt important el tractament de la notícia, els conceptes i les formes de com donar les notícies de les violències més extremes. Encara veiem titulars bastant esgarrifosos com; ‘la va matar perquè l'estimava molt’ o ‘estava apassionat i en un rampell la va matar’. O titulars com; ‘ha mort’. I casos com aquest els veiem, moltes vegades, quan el mateix agressor confessa haver assassinat. Les dones no es moren, les assassinen, les maten.

Cada any, al voltant del 25 N, ens afanyem a cercar xifres, estadístiques, denuncies... Malauradament any rere any veiem com les xifres són més i més elevades. Només a tall d’exemple durant el mes d’octubre d’enguany van ser assassinades a l’estat espanyol 8 dones per les seves parelles o exparelles. Quins canvis ens cal fer, a tots els nivells, polític, social, policial i judicial per eradicar aquesta xacra?

El principal canvi ha de ser el d'adoptar una perspectiva de gènere. La perspectiva de gènere és adoptar instrument d'anàlisi, i aquest instrument és imprescindible per entendre tota aquesta violència masclista. Sense aquest instrument és impossible que puguem atacar, frontalment, totes les violències masclistes.

Perquè això ens dóna els elements necessaris per combatre totes les causes estructurals. Moltes d'elles no s'han modificat en absolut. La població ha de ser conscient de la gravetat de la situació. Per avançar col treure'ns tots els prejudicis, estereotips, mites tòpics... que veiem per tot arreu. Fins i tot els mateixos professionals que atenen les víctimes encara funcionen i intervenen partint de prejudicis. Fins que no ens els traiem, el filtre de la realitat no serà el correcte. A vegades, malauradament, hi ha males praxis que poden augmentar el risc de patir agressió aquesta persona o que en funció de com les atengui la persona que les assisteixi es desanimin.

La formació amb perspectiva de gènere ha de ser obligatòria per a tots els agents que participen en aquesta xarxa de suport a les víctimes i ha de ser continuada. No pot ser una formació només a la carrera. Ha de ser constant.

Vostè treballa molt a prop de la justícia i veu moltes dones que han d’enfrontar-se a denúncies contra la violència que han patit. Sovint no se’n parla, però hi ha una violència que pateixen les dones dins el sistema judicial, sobre les parets amb les quals topen davant un jutge, un fiscal o, de vegades, el seu propi advocat...

Lamentablement en sóc testimoni diàriament d'aquesta mena de violència institucional que genera el que en diem victimització secundària, és a dir, la dona torna a sentir allò que va sentir durant la relació, tornar a sentir les seqüeles. Pot venir per part de jutges, advocats, pèrits... Per qualsevol dels agents que hi intervenen. Aquesta violència institucional qualsevol professional que estigui en algun d'aquests àmbits.

Les violències masclistes no són només assassinats i denúncies. Van molt més enllà... En el nostre dia a dia les dones patim agressions de molts altres tipus i de les quals la societat no en sol ser conscient. Parlo dels anomenats micromasclismes. Comportaments masculins de manipulació que intenten mantenir i conservar majors avantatges, comoditats i drets que la societat adjudica als homes, soscavant l'autonomia personal i la llibertat de pensament i comportaments de les dones. Per què fora d’entorns feministes se’n parla tan poc d’aquest tipus de violència cap a les dones?

Hi ha una intenció. Aquests micromasclismes generen un context en el qual es puguin donar altres formes de violència. És un tema tàctic, diria. Si no se'n parla, és molt fàcil que vagin pujant de grau i es consentin altres formes de violència més fortes.

Nines i dones de tot el món vivim pendents del nostre físic. Per agradar, perquè se’ns ha inculcat des de petites que hem d’estar primes, i que hem de ser perfectes, anar vestides d’una determinada manera, maquillar-nos per agradar, etcètera. La pressió estètica és violència masclista?

Totalment. Jo crec que el què cerca el sistema és que vosaltres, les dones, no us re apropieu del vostre cos. Que sigui un bé públic, un bé comunitari del qual tothom pot opinar, pot criticar o tocar. Això és la cultura de la violació. Aquesta pressió estètica tan forta que hi ha, el què vol convertir-vos és en objectes. En objectes de contemplació o en objectes de manipulació i no pas com a persones subjectes de dret. Tots els cànons de bellesa imposats generen moltes conseqüències. No només trastorns com anorèxia o bulímia, sinó que també assetjament sexual al carrer, violència sexual en moltes formes...

Al nostre voltant tenim amics, familiars i parelles que ens expressen que ells no volen ser masclistes i ens demanen què poden fer per no ser-ho. Què els diria?

Doncs que han de deixar de ser homes. Aquesta seria la frase principal. Tot allò que diuen de 'has de ser un home', o 'comporta't com un home', o 'demostra que ets un home', doncs s'ha de fer tot el contrari. I després responsabilitzar-se de tot, de les nostres emocions de les nostres pròpies actituds, de la nostra conducta. És una qüestió de responsabilitat, no només de voluntat. És un camí dur, però no en queda d'altre si volem una societat més justa i més igualitària.

Quin creu que ha de ser el paper dels homes en la lluita feminista?

Els homes hem de ser aliats, un punt de suport, mai els protagonistes. Hem d'estar amb vosaltres i amb el que ens pugueu dir que podem donar un cop de mà. Els homes ens hem de sumar a la lluita, però no hem d'anar de protagonistes. Hem de saber estar i trobar aquest equilibri per tal no invisibilitzar les dones en la lluita feminista.

També hem de saber escoltar. Moltes vegades més que parlar s'ha de saber escoltar. Quan una companya t'assenyala una crítica, has de saber-la entomar. No ens podem posar a la defensiva. Has d'escoltar i mirar com pots canviar les actituds i la crítica que t'han fet.

*Rubèn Sánchez és l'autor del llibre La mirada de Michone, guia d'autodefensa feminista. També és l'autor del blog El dit a la nafra.