«La Darrera Canonada és una forma de contar la guerra de successió de manera més menjívola»

És membre de la Comissió Cívica del Tricentenari 1715 – 2015 i enguany ha publicat la novel·la sobre la Guerra de Successió «La darrera canonada. Mallorca, 1701-1715».

Com així una novel·la sobre la guerra de Successió a Mallorca?

Ens han arcabussejat la història. Ara bé, sols un friqui com ara jo mateix, agafa un llibre d'història i passa gust de llegir-lo. La gent normal,li has de fer un poc més mengívol. Quan jo era al·lot, no m'agradaven les verdures, com a cap al·lot, però que feia la meva padrina? Posava moltes panses als cocarrois. Aleshores m'empassava els cocarrois amb molt de gust. Bé, idò jo intent fer el mateix amb les meves novel·les en general i amb aquesta en particular. Clar, el problema de llegir un llibre d'història és que saps com acaba. Guanyaren els Borbons, i de llavors ençà nosaltres estam aquí fent el fetge per la boca, per poder pagar aquests aeroports sense avions, o trens sense passatgers, o banquers que no poden arribar a final de segle... Bé el que he volgut fer és contar una història que comença a una torre d'un palau del centre històric de Ciutat. Fan reformes, hi troben una caixa, i dins la caixa hi ha un quadern tacat de sang. Aleshores, el lector com així està tacat de sang? De qui és aquesta sang? És del qui l'amagava, l'han ferit quan l'estava amagant. Què ha passat aquí? Ja tenim una línia d'intriga. I així, aniran seguint les aventures d'en Ramon Picornell. Què li passarà, com s'enamora, els problemes que té amb altres famílies. Perquè ell serveix a la família Torrella, que són carolins, però també hi ha enfrontaments amb els botiflers, amb els partidaris de la casa de Borbó, i, amb una paraula, tot el temps procurant tenir el lector amb l'ai al cor.

Tot i que sabem com acaba la història, no ens has de contar el final...

Acaba d'una forma curiosa. Té forma d'U aquest llibre. Comença a l'època actual quan troben aquesta caixa, i acaba a l'època actual. No us diré com. Comprau el llibre.

Per mig, hi ha en Ramon que és un home deixondit estudiant de Monti-Sion de Porreres. El senyor Joan de Torrella l'agafa com a mentor del seu fill Agustí. Aquests dos són personatges reals. En Joan de Torella és un noble que està molt a prop del govern, per tant, té manera de saber de les coses que van passant, i ell fa una crònica que surt al "Crónicon mayoricense" que va recopilar en Campaner. Bé, la qüestió que el jove aquest decideix fer també una crònica, però clar, així com el senyor Torella de vegades escrivia en català, i de vegades en castellà, i de vegades en llatí. Ell no. En Ramon és dels nostres. Tot el temps en català. Ell és un pagès felanitxer, i comenta amb la típica pardaleria pagesa. Clar, ell és la meva veu, i jutja els esdeveniments com jo els jutjaria. Per exemple, té un disgust de mort, quan diuen que els anglesos ens abandonen. Un diplomàtic català, Ramon Vilaperles, proposa fer una República de Catalunya, Mallorca i Eivissa, perquè Menorca ja era anglesa, però el projecte no qualla. Bé, com he dit té els seus problemes amb la Inquisició, amb els botiflers i se'n va desfent. I, llavors, com ell és molt bon dibuixant i té una gran retentiva, el virrei l'envia a inspeccionar la defensiva del port de Manacor, i així pot assistir a l'escaramussa del 4 d'abril de 1715, quan 30 mallorquins feren fugir 300 borbònics. En Guillem Riera va morir en aquesta acció. També participa en la batalla de Calonge. També va a veure com estan les defenses de Santa Ponça, que hi ha una companyia de soldats alemanys. I veu que aquests soldats alemanys varen aconseguir rebutjar un intent de desembarc dels borbònics...

És una crònica dels fets succeïts a Mallorca i una gran metàfora de la guerra de Successió...

Crec que es pot resumir tota la guerra, amb aquesta anècdota que ens conta en Ramon i que recull en el seu dietari: «mentre estava assegut al balcó badocant amb na Catalineta damunt els genolls (ell viu a la plaça de les cols, que avui en dia seria la plaça de Santa Eulàlia, i abans anomenada la plaça Nova) hem vist com dos al·lots es barallaven per un grapat d'ametlles que havia caigut d'un sac d'un traginer, i que ells havien areplegat. En comptes de repartir-les a parts iguals, s'han posat a discutir i a pegar-se. Na Margalida la seva dona, els coneix, i li ha dit que són mig germans per part de mare. El fill més gran se'n volia dur del munt, i el petit que no, que havíem de fer dos caramulls iguals. S'han començat a repartir bufetades, rapinyades, coses, estirades de cabells; i mentrestant, s'han acostat dos bergantells a peu de gat i s'han endut totes les ametlles». Bé, idò això és exactament a una altra escala, allò que va passar a Espanya quan va morir Carles II, i en lloc de deixar la corona a un parent seu que era Carles d'Àustria, al darrer moment quan ja no hi tocava, bé mai havia fet llarg, era un poc bàmbol; la qüestió li posaren un paper davant «Majestad, firme aquí», va posar d'hereu a Felip d'Anjou, que era nét de Lluís XIV.

I qui se'n duu les ametles?

Qui va sortint guanyat? Va ser Anglaterra. Que els anglesos són molt «putes». Mai perden calada. Tot d'una que va declarar contra Castella, i no contra la corona d'Aragó, varen aprofitar per assaltar la flota de les Índies que venia carregada d'or, d'argent, tota casta de mercaderies...

Ja es veia ben clar que a més d'una guerra de Successió, era una guerra de secessió. Amb dues nacions que, tanmateix, som el ca i el moix, no podien viure junts. O més que el ca i el moix, et diré una altra cosa: un ruc i un brau. El ruc és un animal fener, útil per l'home, persistent, tenaç, fort... i un brau què és? Que no en fot res en tota la vida, i al final es fa matar com un beneit davant milers de persones envestint una vegada i una altra a un pedaç, quan el seu vertader enemic és el torero que està juts devora. Doncs bé, aquesta és la metàfora perfecta de com veu el món Castella, arribat el cas, es fan matar amb unes guerres colonials, com la guerra de Cuba, del Rif, de Filipines; o voten un partit que els hi està xuclant la sang, sense adonar-se'n que el seu vertader enemic és qui meneja la capa. Bé, vull dir amb això que Anglaterra es va quedar amb Gibraltar, Menorca, que és el millor port de la Mediterrània occidental, més tard va conquerir Malta, i llavors sí que va amollar Menorca. Bé, terra nova i sobretot una cosa molt curiosa, el dret de vendre negre. Aconseguiren el dret que cada any podien dur 4800 negres. Per què aquesta xifra tan rara? Perquè era la cabuda d'un vaixell negrer. Així podia tornar d'Àfrica carregat de negres, i els duia a vendre a les colònies espanyoles. Això cada any, durant 30 anys. Així que tot plegat, va comprar el dret de dur 144.000 homes i dones, que els arrabassaven de la seva terra, i els duien a Amèrica com si fos bestiar. De tot aquest sarau, el que se'n va dur més profit fou Anglaterra.

Notícies relacionades

L'exposició del Tricentenari arriba a Manacor

Més notícies relacionades

Vareu presentar «La darrera canonada» el dia de Sant Pere d'enguany...

A l'hora de la presentació, feia exactament 300 anys i sis hores, que quan el general d'Aspheld estava dinant a Son Fortesa, que era una possessió que hi havia allà on el carrer Aragó passa per davall de la via de Cintura, des de les murades de Palma, devora els Caputxins, mira si és enfora, li envergaren una canonada i la bomba va entrar per la finestra i va caure damunt la taula on dinava en d'Aspheld. I és que els canoners mallorquins eren els millors del món.

Aquest fet, estic convençut, va ser decisiu perquè D'Asphelt tengués una actitud positiva davant la proposta de capitulació del virrei Rubí. Cal recordar que d'Aspheld tenia el «saludable» costum de quan conqueria una ciutat que s'havia resistit li calava foc, com per exemple Xàtiva. A Xàtiva si un dia hi anau, veureu que al Museu d'Almodí, hi ha un quadre d'en Felip V penjat cap per avall.

Bé idò, en d'Aspheld ja havia vist que els mallorquins, els d'aquell temps almanco, eren de «pinyol vermell». La resistència de Manacor, 30 contra 300 i els fan fugir. La batalleta de Calonge, on ara hi ha un monument que la recorda, 600 contra 10.000, i també varen resistir fins que l'artilleria els va «marxar» i varen haver de fugir. «Uep! Aquesta gent no va de berbes». I llavors, que li entaferrin una canonada damunt la taula, ja em diràs tu. Ell devia tenir més ganes de tornar a ca seva, que seguir fent el pardal per aquí. De manera que quan el virrei Rubí li va fer una proposta de capitulació, va acceptar i van entrar dins Ciutat, tambor latent i banda de música, la guarnició d'aquí se'n va anar, es varen embarcar, i s'anaren cap a Còrsega o cap a Genova. Els mallorquins que volgueren varen anar a Menorca que era anglesa, i allà es respectava la nostra legislació, que havíem rebut del rei Jaume I - a aquell cas d'Alfons d'Aragó-, el nostre idioma també es respectava. Hi havia teatre. Encara avui, fa poc, es va representar una obra de teatre escrita per un menorquí al segle XVIII. Menorca no havia anat tan bé mai, perquè la flota anglesa comprava provisions, varen inventar el gin, fou una contribució importantíssima pel progrés de la humanitat...

I vares tenir el privilegi que la presentació la fes en Damià Pons...

És un gran privilegi, i va venir a dir que era la millor novel·la que s'havia escrit mai sobre la guerra de Successió a Mallorca. Home, també és la pitjor perquè és l'única. Ara, em pareix que és bastant entretenguda. I a més, a jo que he escrit el llibre, me va fer entrar ganes de llegir-lo.

Tot i els esforços de la comissió del Tricentenari, la teva novel·la i altres publicacions, la història és poc coneguda...

Jo una pregunta que faig a gent que no em trob cada dia és «saps que va passar fa 300 anys?» i veus que les seves celles van cap amunt. «No, què va passar?». Doncs jo t'ho contaré. Per això vaig fer aquesta novel·la. I em demanaren «vares estar molt?». «Vaig estar un embaràs». Perquè vaig començar en el mes de març quan em varen demanar participar en aquest documental tan bo d'en Pere Sànchez sobre la resistència, vaig dir «punyeta, aquí pot haver-hi una novel·la», i vaig acabar per desembre. Ho vaig enviar a l'editorial de Lleida, i al cap de tres dies, ja varen aixecar el dit, que la volien. Això mai m'havia passat que amb tan poc temps, una editorial em volgués editar el llibre. I va sortir per Sant Jordi.

I en canvi, les conseqüències del mal d'Almansa, encara ens afecten avui.

Sens dubte. Els fets hi són presents d'alguna manera en alguna part de la memòria col·lectiva... Per exemple, si parlam de cançons, en els patis de les escoles quan jo era nin, això era en temps del paleolític superior, cantaven «yo quiero ser tan alto como la luna, ai,ai, para ver los soldados de Cataluña» que eren els soldats borbònics que anaven a invadir Catalunya. O una altra: «Mambru se fue a la guerra, que dolor, que pena» que també recordareu, es refereix a Marlbrough, que malgrat el seu nom anglès, ajudava als borbònics....

I a tots ens alcança...

Siau qui sou. El que he dit abans, per sentir-se mallorquí d'esquerra nacionalista, basta pensar amb la butxaca. Ni hi ha qualcuns de nosaltres que pensam amb el cor, i així ens va, però els altres, els que no estau tan tronats com nosaltres, pensau amb la butxaca i sabreu allò que vos convé. I llegir aquest llibre és una d'aquestes coses, a part que vos ho passareu bastant bé, esper que cobrareu consciència de com és d'important recobrar les nostres institucions. No és que abans fossin tot flors i violes, però no hi havia aquesta injustícia tan feresta com la que patim ara.