Un diari que parla com tu

Un diari en la nostra llengua: quina aventura més excepcional i estranya i arriscada i, al mateix temps, quin signe més puntual (diari!) i més visible de normalitat. Ara que gairebé tothom s’ha convençut i ha comprovat personalment que el català és una eina perfecta (tan perfecta com moltes altres, però la nostra eina perfecta) per canviar de segle, i de mil·lenni, amb totes les exigències que això implica –des de la descripció dels mèrits que han fet els Nobel de cada any fins a les referències a les novetats dels mercats financers, i des del reflex de l’actualitat a la xarxa fins a les incorporacions als llenguatges tècnics– potser és el moment d’oblidar-se definitivament de desficis i de pors i, sense cap antiga i enganyosa desconfiança, fer de la nostra llengua aquesta finestra diària al món, des del diari i cap a tot allò que cada dia se’ns hi ofereix.

Hem necessitat molt de temps, i sobretot hem hagut de superar molts problemes (i hem hagut d’escoltar molts crits de sirena que ens deien que amb la nostra llengua no n’hi havia prou, per abastar el món, i hem comprovat de sobres que eren crits, no cants), per convèncer-nos de la utilitat d’un instrument que mai no ens ha donat problemes i és el moment de tornar-nos tan exigents com aquest instrument, la nostra llengua, ens permet. Cal oferir-ne exemples, arguments, demostracions? Per qui en necessiti, els mitjans en català, i els diaris de paper i digitals per començar, hi són la primera resposta. Els diaris han fet que allò forjat a la literatura i a la tradició sigui emprat per sectors molt amplis de la població, han fet del català una llengua d’ús, viva i sentida com aquelles que envejàvem pocs anys enrere, i han dut els nostres mots –molts dels quals actuals, alguns recuperats del passat proper, com ha passat amb el lèxic dels esports– a l’actualitat que volem explicar-nos des del nostre centre i des del nostre món.

Tots els que diàriament s’exigeixen aquesta tasca en coneixen les dificultats, i les satisfaccions, i més que ningú els correctors, encarregats de donar l’últim vistiplau –i un sovint accelerat adéu– als missatges que en pocs instants acostaran el món al lector. Han canviat els ritmes i els mitjans, les tècniques dels informadors i les exigències dels lectors, però ningú no descreu de l’obligació d’explicar i interpretar l’actualitat amb les eines d’una llengua precisa i ben emprada, útil i correcta, que ens convenci diàriament de les possibilitats i que ens ajudi a continuar una tasca de segles, per enrere i per endavant.

Al món hi ha molt a dir i molt a explicar, i totes les explicacions passen per la llengua –sí, amb la companyia de les imatges, i dels sons. Convençuts que el món es deixa traduir cada dia a paraules, triem les més precises, ordenem-les correctament sobre el paper o la pantalla i ... no perdem de vista, ni que sigui un instant cada dia, la seva bellesa.