Un cop celebrat el monogràfic Gabriel Janer Manila a Binissalem, sota els auspicis de Mallorca Literària, i que fou un èxit tant per l’assistència de públic com pel nivell dels actes promoguts, penso que és un bon moment per fer algunes reflexions. La primera és que cicles com aquest demostren que no és imprescindible perpetuar la cultura de la necrologia i la taxidèrmia a la qual som tan afeccionats. Que estudiar els autors vius, poder dialogar amb ells i debatre sobre la seva vida i obres és molt més enriquidor (o, com a mínim no és gens perniciós) que fer obituaris o disseccions a autors morts i que ja no poden dir la seva. Entenc que quan algun escriptor o artista fineix ens inspiri els elogis i les benaurances elegíaques que mai no ens atrevírem a proferir en vida, que els estudis sobre els cadàvers exquisits són menys conflictius i també més profitosos i convenients que els fets sobre autors vius i que encara belluguen, però evidentment no són incompatibles. Per tant, aplaudir a Mallorca Literària i a totes aquelles associacions que promouen homenatges, estudis i significació dels escriptors que encara no han fet el bategot. Segona, que un moment tan perillós per a la nostra llengua com el que estem vivint, en el qual la gent que ve a viure a les Illes, en general, no té cap respecte ni consideració vers la nostra llengua (amb el col·laboracionisme de molts d’illencs, cal dir-ho), és hora que cicles com aquest, que reivindiquen la nostra literatura i la nostra identitat, ens facin tornar a sentir orgullosos de ser qui som i reactivin la lluita lingüística i cultural de la mateixa manera que la van haver d’emprendre els escriptors dels anys 70, com Janer Manila i tots els seus companys de generació, enfront de la repressió franquista. I tercera, que apropen l’autor als seus lectors i promouen l’activació dels estudis i anàlisis de la seva obra en vida i no quan ja està uns pams sota terra, i sobretot fan que altres escriptors (com va ser en aquest cas, Damià Pons, Sebastià Alzamora, Antoni Vidal Ferrando, Caterina Valriu, Miquel Rayó, Ponç Pons...) interactuïn amb creadors que els han influït o motivat per a la seva producció literària. Un cop més, enhorabona a Mallorca Literària per organitzar monogràfics com aquest i a Gabriel Janer Manila per escriure històries que ens interessen, ens commouen i ens fan pensar. Probablement si llegíssim i penséssim més el món no aniria tan de cul com va.