La casualitat, l’alineació dels astres o alguna operació perversa ha volgut que coincidissin en el temps els anuncis de dues amnisties diferents: l’amnistia dels polítics catalans i l’amnistia urbanística a les Balears. És evident que entre aquestes dues amnisties hi ha moltes diferències però també poden tenir alguna similitud.
Comencem per definir el concepte. L’amnistia la podem definir com la decisió del poder polític que esborra la rellevància jurídica desfavorable/punitiva de determinats actes i n’extingeix tots els efectes. Per tant, si un tribunal considera que un polític català va cometre un determinat delicte amb la seva participació en l’organització i celebració d’un referèndum, l’amnistia consisteix en esborrar aquest delicte i deixar-ho sense cap efecte. Si una autoritat considera que un ciutadà va cometre una infracció urbanística construint sense llicència una edificació que per això mateix és il·legal, l’amnistia consisteix en esborrar aquesta infracció i deixar-la sense cap efecte tot permetent la seva legalització. A nivell conceptual les dues actuacions del poder públic tenen semblances i per això col·loquialment se les denomina amnisties.
L’amnistia és fer una excepció a la normativa general per unes determinades situacions. En aquest sentit també les dues situacions comentades presenten aquesta característica excepcional. Alguns posen el crit al cel perquè aquest caràcter excepcional suposa rompre el principi d’igualtat o donar un premi a qui ha fet les coses malament. I en gran part això és així, però és així en les dues amnisties, no només en l’amnistia que ens agrada. Ho dic perquè els mateixos que consideren inacceptable l’excepció, la desigualtat i el premi a l’infractor en el cas dels polítics catalans consideren totalment acceptable això en el cas de l’amnistia urbanística, i viceversa. Si fer una excepció i rompre el principi d’igualtat provoca el trencament d’Espanya, tant ho deu provocar una amnistia com l’altre. Si fer una excepció i rompre el principi d’igualtat provoca un efecte crida i convida a tornar dur a terme l’actuació, tant ho deu provocar una amnistia com l’altra.
Certament, s’ha de posar de manifest que en aquest debat hi ha elements que van molt més enllà de l’amnistia. Si determinats delictes han de continuar existint tal com els recull fins ara el Codi Penal o si determinades actuacions eren realment delictives, per exemple si les actuacions dels polítics catalans realment es podien considerar sedició o és una lectura forçada pels jutges. Aquestes són qüestions importants que determinen postures a favor o en contra de l’amnistia, però que en el fons van més enllà perquè l’amnistia entenc que no entra pròpiament i de manera directa en aquests elements.
La gran diferència no crec que sigui conceptual ni de conseqüències. La gran diferència entre una i altra amnistia és la seva motivació, és compartir o no els arguments que les expliquen. La gran diferència és allò que justifica l’adopció de la decisió. L’amnistia dels polítics catalans cerca la reconciliació, cerca superar el procés, cerca corregir el fet que la resposta al conflicte fos una resposta judicial o jurídica i no una resposta política. Alguns estam d’acord amb aquesta justificació, altres hi estan en contra. L’amnistia urbanística cerca superar una situació indefinida d’il·legalitat, cerca donar valor i seguretat a un patrimoni existent, cerca corregir el fet que la resposta sigui deixar congelada una realitat que hi és i s’ha consentit. Alguns estam d’acord amb aquesta justificació, altres hi estan en contra.
Lògicament pens que es pot discrepar de la justificació d’una i altra amnistia. Són arguments clarament opinables i discutibles. El que vull fer notar és que és una impostura atacar i fer veure que suposa totes les plagues d’Egipte una amnistia pel concepte, caràcter excepcional, la seva desigualtat o per constituir un premi i generar un efecte crida, i al mateix temps dir el contrari en relació a l’altra amnistia.
