"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]" Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962) Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".

«Tot el meu passat que la història allunya el tenyeix de glòria la Gran Catalunya Jo sóc mallorquí i és la meva glòria esser català per la meva història!» Pere Capellà (1935)

«Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiua, i fins s’ha declarat estranger a una part del solar originari». Gabriel Alomar (1931)

«¿Som catalans els mallorquins? Qui el negarà, aqueix fet, en no ser un ignorant presumit? Sols una ignorància supina explica que hi hagi pogut haver un periòdic que tractàs de posar en ridícul això dels catalans de Mallorca. El malanat autor hauria fet molt bé d’estudiar una mica lo que s’atreví a ridiculitzar. (…) La nostra nacionalitat és la catalana." Antoni Maria Alcover (1909)

«Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, les Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora. (…) És, doncs, Catalunya una nacionalitat; serà una nació, un Estat. Ara bé, la nacionalitat catalana no es limita al Principat de Catalunya; s’estén, a més, per les terres del Rosselló, Cerdanya i Conflent; per les encontrades de la Ribagorça i el Pallars; per les muntanyes lliures d’Andorra; pels vergers de València i per les blaves i assolellades illes Balears». Pere Oliver i Domenge (1916)

«Nosaltres els mallorquins, a grat o a desgrat, no som altra cosa que catalans de Mallorca, i Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta d’altra cosa més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que quasi tots acaben per confessar. Els prejudicis no són arguments». Antoni Salvà (1932)

Fragment de la "Resposta dels mallorquins" als nostres compatriotes del Principat (10-6-1936): “Amb la nostra resposta volem fer la triple afirmació d'unitat de sang, de llengua i de cultura; afirmació de fidelitat a una pàtria natural que és la terra on es parla la mateixa llengua. Afirmació que adrecem a la Catalunya de tots els catalans i de tots els temps, que s'estén del Rosselló a València, la del rei En Jaume I i de Ramon Llull. I així responem a la crida que ens és feta, disposats a col·laborar en tots aquells projectes encaminats a consagrar la nostra germanor essencial i la nostra comuna esperança”.

Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013): "[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"

«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981). L’article es refereix al naixement, l’any 1952, de la revista Raixa.

Fragment, amb ortografia obsoleta, del discurs de Jeroni Rosselló en els Jocs Florals de Barcelona de 1873: "Tinga lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota ahont la nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu'una sola pàtria y una sola llengua, y aquesta cobrarà en galania lo que la pàtria crexerà en grandesa."