"Blai Bonet, el fons del mar", entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981: "Per anar bé necessitaríem un sol president [...] per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President [...] hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià."

Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013): "[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"

«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981)

Fragment, amb ortografia obsoleta, del discurs de Jeroni Rosselló en els Jocs Florals de Barcelona de 1873: "Tinga lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota ahont la nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu'una sola pàtria y una sola llengua, y aquesta cobrarà en galania lo que la pàtria crexerà en grandesa."

«Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d'història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment». Llorenç Riber (1909)

"Els anys de la República van estar marcats, a Felanitx, per la forta personalitat de Pere Oliver Domenge, mallorquí de nació catalana, [...], independentista, militant de l’Esquerra Republicana Balear. I un gran alcalde. El 1908 l’apotecari Barceló just tenia vint-i-dos anys quan va publicar, al setmanari El Felanigense, això: “Sa olvidat [...] de que nostros avantpassats al peu dels documents oficials y seguit á la firma, posaven les següents paraules, Catalá de Mallorques, y dich que sa n’ha olvidat, perque de lo contrari no afirmaria qu’els mallorquins no som catalans, afirmació tant absurda com si jo ara digués qu’els mallorquins no som llatins.” Però el text més conegut de Pere Oliver sobre la qüestió nacional és la conferència que pronuncià el 1916 en el Casal Catalanista de Sants ‘els Segadors’, publicada anys després amb el títol La catalanitat de les Mallorques. En aquella ocasió l’apotecari felanitxer apostrofà els catalans del Principat amb les paraules següents: “Catalans conscients, oïu-me: les Mallorques són catalanes. Per amor a la veritat, per deler de justícia, per la fretura d’alliberació que havem, ens cal reintegrar, incorporar al llinatge de Catalunya, a la pròpia valor social, les xamoses Balears, les illes volgudes, que no són ni poden ésser colònies ni possessió d’altres pobles, car són la pròpia substància, la pròpia sang, de la Catalunya malaurada, de la Catalunya triomfadora.” http://joancalsapeu.wordpress.com/2011/04/14/el-felanitx-republica-de-pere-oliver-domenge/

"Catalunya és, en quantitat i en temps, el nom més usat històricament per referir-se al conjunt de la nació. Només s'amaga o dissimula, amb espires intermitents de recobrament, en els moments de major persecució arran de les victòries militars de Felip V o de Franco i els períodes immediats subsegüents. Han estat la por i la repressió les causes que han arraconat l'ús públic del nom. Just per això, com a reparació, mereix ser recuperat i reivindicat. La documentació trobada, amb evidències clares de censura i amb proves fefaents que molts d'historiadors ho han amagat deliberadament, certifica l'ús volgut i acceptat del gentilici catalans als antics regnes de València i de Mallorca". Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" (2014)

Del blog "Etziba Balutxo..." de Bartomeu Mestre i Sureda "[...]Jo mateix, nascut a Felanitx, sóc català. Tan català com Pere Oliver i Domenge, com Nadal Batle, com Miquel Bauçà o com Miquel Barceló. Ho som, talment l'algaidí Pere Capellà, en Mingo Revulgo, quan l'any 1935 escrivia: “Jo sóc mallorquí i és la meva glòria/ esser català per la meva història!”. Sóc català, perquè faig part de l'àmbit lingüístic, cultural i geogràfic que abasta la nació catalana[...]"

"[...]Tot el món conegut volia confegir, me deien Ramon Llull, català mallorquí. [...] Vaig pastar la llengua amb la meva Art, vaig fer que la ciència parlàs català. [...] Abans, per un càrrec, era condició de ser català i no d'altra nació.[...]" (Guillem d’Efak, 1980)

«Si el mallorquinisme no pot ser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista». Joan Estelrich (1917)