"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: 'Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, (...). Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca'. El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional -o similar- que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicenç Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III, Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduard Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Biel Majoral, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Forners, Joan Lladonet, Jordi Caldentey, Maria Antònia Font, Jaume Sastre, etc.
Aquests fatxes no estan bé del cap. No és normal entrar a insultar a un digital o a una pàgina, només perque no son com ells. Com tampoc és normal que s'els publiquin les seves vomitades d'odi. I més tenint en compte que ells no opinen, si no que assegen i agredeixen. Basta veure que quan ningú dóna el seu punt de vista sobre un article, ells si no és per insultar al redactor o al protagonista de la notícia, mai diuen res, si abans els altres no hen escrit cap comentari. Qualque cosa rara hi deu haver, perque amb aquestes alimanyes, si no hi hagués qualcú que tapi forats, tot serien pèrdues, començant per la reputació.