Savater si que és neofranquista!

És normal que la beguda preferida dels catalans sigui el Wert-mut.

Qué poquito queda para que tengan representación en nuestro Parlament....

El senyor Savater, afí a C's, d'Albert Ribera i a UCyD de Rosa Diez, fa una afirmació que no entenc: ' hi ha coses que em semblen bé, per exemple, que s'intenti reparar en part l'intent neofranquista que és la immersió lingüística', Una altra afirmació: ' eduquem perquè la gent sigui feliç i no rentable.' Deu ser rendible, oi? Sobre els valors: 'els valors són socials i no es pot confiar només en els pares, cal l'escola.' L'escola ha d'adoctrinar, doncs? Coneixent el tarannà del senyor Savater, des d'ara en endavant em malfiaré de l'editorial Anaya.

Savatero, a tus savatos!

Rectificació: Antoni Mas i Forners

"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Vicent Ferrer, Ferran Valentí, Jaume Cadell, Calixt III (Alfons de Borja, fill de Xàtiva), Marià Aguiló, Felip Curtoys i Valls, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Josep Tarongí, Benvingut Oliver i Esteller, Josep Miquel Guàrdia, Ramon Picó i Campamar, Lluís Martí, Antoni Vicens Santandreu, Joan Torrandell, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Estanislau Aguiló, Miquel Duran, Miquel Costa i Llobera, Joan Estelrich, Eduald Martínez Ferrando, Antoni Maria Alcover, Pere Oliver i Domenge, Llorenç Riber, Miquel Ferrà, Antoni Salvà, Joan Pons i Marquès, Isidor Macabich, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Gabriel Alomar, Alexandre Jaume, Francesc de S. Aguiló, Pere Ballester, Tudurí Garcia, Joan Timoner i Petrus "Menorquit", Víctor Major, Emili Gómez Nadal, Carles Salvador, Pere Capellà, Joan Fuster, Llorenç Planes, Gregori Mir, Blai Bonet, Josep Maria Llompart, Nadal Batle, Miquel Bauçà, Baltasar Porcel, Josep Guia, Joan Guasp, Miquel Barceló, Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo", Raimon, Gonçal Castelló, Gabriel Bibiloni, Bernat Joan, Pau Cateura, Antoni Mas i Fornès, etc.

"La proposta de Guia recull, així mateix, una llarga tradició d'ús ample del significant Catalunya. Com a exemple paradigmàtic, el mallorquí Gabriel Alomar es referia a tota la Catalunya com a agrupació de la Catalunya continental i la Catalunya insular, tal com recull Gregori Mir en el llibre 'Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca'." (Viquipèdia, article "Digueu-li Catalunya") Aquí teniu la proposta de Josep Guia: http://in.directe.cat/documents/digueu-li_catalunya.pdf

"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]" Joan Fuster, "Qüestió de noms" (1962) Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma espanyola, dita "Catalunya" per la legalitat estatal ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".

Estic llegint aquest llibre: Un emporio mediterráneo. El reino catalán de Mallorca, de David Abulafia, 1996. A internet trobareu tota la informació. Els mallorquins ÉREM, SOM i SEREM catalans.