Ja varem veure en Barceló com un xot de cordeta a darrera es cap d'ERC a Catalunya aguantant es mapes des Països catalufos, Ara els de S'OCB encomenan-se a sa Gran Catalunya perque venguin a dir-mos com hem de dur ca-nostra. Els ho deixau bén fàcil as des PP, però que molt fàcil.

Si un comanda ha ca´seva no te cap necesitat de reivindicar res, sigui per pactes, per .privilegis ancara que fos per acord un pic cada any cuant s´obrien les corts de Barcelona

No veig cap referit a las corts de Barcelona, consell de cent, junta de brasos, la coronela, furs i privilegis, i els pactes (pactes amb España) tot es un invent?

Per aqui navega una guarda de analistes que son tan vius, que aste en s´escriure se perden de vista, lo cert, es, que per un espai politic patit, es mapa ja esta ple, ¡ no escampau mes es blat que ja surt de s´era ¿

Les consultes per la independència són un èxit Goita tú, en això hem d’estar d’acord. Les consultes per la independència han estat un èxit perquè han posat de manifest el Màtrix social que vivim a Catalunya: la simulació social de què els catalans som nacionalistes. Des de què en Pujol va connectar la ment de tots el catalans al Màtrix virtual-nacional, hem viscut tots donant per certa aquesta premisa. Els mitjans de comunicació ens transmeten les consignes emanades des del despatx del Cap de Tribu (amb editorial únic inclòs), creant així la opinió publicada. L’escola també fa el seu paper d’adoctrinament i “endollament” al Màtrix. I els sindicats també aporten la seva dosi d’anestèsia social. Molta gent no nacionalista votava a Can Pujol per tal d’evitar el triomf dels socialistes, tot considerant Pujol com un mal menor. Al seu torn, els socialistes es posen la barretina, a les ordres dels caps de colla Palach, Raventós, Obiols, Maragall, etc., però la majoria de les bases –dels membres de la colla– ho fa amb la mateixa il•lusió que si es posessin un barret o una gorra. En definitiva, no tots els votants de CiU són nacionalistes (tot i que la majoria sí ho és), ni la base social del PSC és nacionalista (tot i que els caps de colla sí ho siguin i les seves polítiques també). Com a resultat, ho tenen tot lligat i ben lligat: tots nosaltres desfilem somrients i amb el cervell en “stand by”, portant la barretina al cap i la senyera a la mà. Però aquesta consulta ha posat de manifest allò que hauria de ser evident: només entre el 15 i el 18% dels catalans són independentistes. És cert, com diuen els defensors victoriosos de les consultes, que més de 450.000 catalans -–fins ara– han votat a favor de la independència, la qual cosa no es pot obviar. Però també són certes vàries coses importants: Primer, a la immensa majoria dels catalans no ens interessa el tema. Aquells 450.000 catalans representen menys del 20% dels cens, sobre un cens total de 2.320.000 catalans. És a dir, al 80% no ens interessa la qüestió, i tampoc podem ser obviats! Segon, que el sobiranisme esdevé un corrent rural, propi de la Catalunya més sentimental i tradicional, que res té a veure amb la Catalunya moderna, dinàmica i urbana que s’intenta projectar. Així, no és pas casual que les consultes s’hagin realitzat en primer lloc a les zones més nacionalistes que són les més rurals: Osona, Berguedà, Solsona, etc. Tercer, contràriament al que es creia, el sobiranisme no és pas un corrent eminentment jove: la participació ha estat més reduïda entre els majors de 16 anys (21%) que no pas entre els majors de 18 anys (23,5%), posant en dubte així un dels mites de l’independentisme segons el qual “el pare és de CiU i el fill d’ERC”. En definitiva: aquestes consultes han posat de relleu el Màtrix social que vivim a Catalunya: la simulació social de què els catalans som nacionalistes. La carcassa de Catalunya és el perfum nacionalista dels seus polítics, i el soroll de la casta dominant amplificat per l’ambient censurador i totalitari del nacionalisme. Però el contingut real de Catalunya és el 80% de gent a qui la independència no ens interessa, ni combreguem amb les rodes de molí nacionalistes, però tot i això tenim tot el dret de considerar-nos catalans perquè vàrem néixer, hi vivim, i hi treballem a Catalunya. La majoria nacionalista de Catalunya, un altre mite.

Lluís Companys, “el pajarito”: màrtir o botxí? Aquest és el mot pel que es coneix a un personatge tenebrós i obscur, causant de milers d’assassinats deguts a la seva covardia i falta de coratge, i que tant sols va demostrar una mica de valentia en el moment de la seva mort. El personatge en qüestió no és altre que l’actualment venerat fins l’ avorriment Lluís Companys i Jover, «El Pajarito» ( 1 ). La biografia de Companys és ample i complexa, i repassant la seva militància política, sorprèn la falta d’una línea ideològica clara, passant de ser un advocat d’anarquistes a ser membre destacat del partit dretà de Melquíades Alvarez o abanderat de l’esquerra més independentista. Actualment la paraula que podria definir a aquest personatge seria la de «trepa», és a dir, aquella persona que desprovista de ideologia política lluita per aconseguir arribar al màxim de les seves ambicions polítiques sense cap tipus d’escrúpol. Lluís Companys i Jover va néixer a El Tarròs (Lleida) el 1883, estudià dret a Barcelona i de jove va contactar amb grups lerrouxistes. La seva manca de fé catalanista el portà a militar en el Partit Reformista de Melquíades Alvarez (polític asturià d ‘extrema dreta que morí assassinat a la presó Modelo de Madrid el 1936), la seva adscripció espanyolista i dretana va durar uns anys, de 1912 a 1915, els suficients per veure que no podia colmar les seves desmesurades ambicions de poder i de gloria. El 1917 va pensar en crear el seu propi partit, el Partit Republicà Català, junt amb Marcel•lí Domingo (futur ministre espanyol d’Agricultura, Indústria i Comerç i Francesc Layret (“el noi del sucre”, assassinat el 1920 a Barcelona per membres del Sindicat Lliure), i el va portar a defensar grups de pistolers anarquistes acusats d’assassinats. Durant aquestes dates els militants anarcosindicalistes coneixen al seu defensor pel sobrenom de “Pajarito” (per lo bé que “piulava” defensant les tropelies d’aquelles pandilles de desarrelats). La seva radicalització i la vehemència amb la que defensava als criminals, el va portar a que l’any 1920 fos detingut i engarjolat a Maó (a la presó de la Mola), per provocador i per encoratjar l ‘ús de la violència. Alliberat poc després va fundar la «Unió de Rabassaires», a partir d’una idea del pagès Francesc Riera (batlle de Martorell), i tingué una destacada actuació a partir de la Llei de Contractes que portà a una radicalitzaci6 pagesa i l’enfrontament amb les classes benestants i dretanes de la burgesia catalana (el que avui dia representa Convergència).L ‘agitació al camp fou molt intensa i les tensions entre rabassaires i jornalers per una banda i propietaris per una altra portà a Catalunya a una espiral de tensió en augment. Companys es radicalitza cada vegada més, i canvia el seu tarannà anarquista per una ideologia barreja d’independentisme i d’anarcomarxisme, empentat per les seves ganes de protagonisme. El 1930 entrà a formar part del Comité Revolucionari de Catalunya i participà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. A partir d’aquest moment les seves ambicions es veuen colmades, i comença una carrera funcionarial en augment (regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1931, governador civil de Barcelona, diputat al Parlament espanyol i al català el 1932 i ministre de la Marina d ‘Espanya el 1933 ). Però la culminació dels seus somnis arriba l ‘any 1934, amb la mort del President Macià. Es aleshores quan Companys és anomenat president de la Generalitat Republicana, amb l’oposiciò dels membres de la Lliga (encapçalats per Francesc Cambó), i protagonitzarà un dels episodis més negres i foscos de la vida de Catalunya: el 6 d’Octubre. El 28 de juny va morir Joan Selves , conseller de governació, i fou immediatament substituït pel radicalitzat Josep Dencàs (membre d’Estat Catala, grup integrat dins l’Esquerra Republicana). El dos d’octubre el goven Samper, dimiteix i Lerroux és l’encarregat de formar nou govern. Entraren al seu govern tres membres de la CEDA -la dreta espanyola castellanista-, i això les esquerres no ho varen poder soportar , i es decreta arreu una vaga general. Es en aquest context que Companys (3) arrosegat pel seu messianisme i pels consells dels seus homes de confiança més nacionalistes (Dencàs, principalment) decretà a les vuit i deu minuts del 6 d ‘Octubre l’Estat Català dins de la República Espanyola (4). Companys pretenia una revolució esquerrana amb l ‘ajut dels membres més radicalitzats del nacionalisme català (Dencàs i els seus escamots, Comte i els membres del CADCI, etc), que juntament amb un aixecament arreu d’Espanya (la revolució només triomfa a Asturies) (5) portés a la fí el govern dretà de Lerroux (6). Grups nacionalistes organitzaren concentracions paramilitars ( «Nosaltres sols», «Partit Nacionalista Català», «Joves d’Estat Català», etc) a la plaça Universitat de Barcelona, per tal d’atraure al jovent perque donés suport a la insurrecció. El 6 d ‘Octubre acabà l’endemà quan Companys es rendí al General Batet (7).Quatre trets, un militar i un parell de nacionalistes morts al local del CADCI (Jaume Compte i González Alba) és el resultat d’aquella esbojarrada aventura de Companys (8 ). Els desesperats intents que “El Pajarito” havia fet per ràdio per tal que els catalans vinguèssin a recolçar-lo fracassaren. Es quedà tot sol. Ni els seus companys anarquistes el vingueren a salvar. Fou detingut i condemnat a trenta anys de presó. L’aventura acabà cómicament quan Dencàs i altres membres d’Estat Catala i ERC fugiren pel clavegueram de la Generalitat en una aventura tragicómica que els portà a Italia. Però el febrer de 1936 les esquerres guanyen les eleccions i Azaña formà el nou govern de la República i alliberà Companys, que torna a la Presidència de la Generalitat. Els fets es precipitaren a Catalunya, cauen els primers homes de dretes assassinats (els germans Miquel i Josep Badia el 28 d’abril de 1936), es comencen a cremar esglésies i les amenaces es tornen realitat arreu i l’aixecament militar del 18 de juliol desperta a Catalunya una revolució anarquista que ocasionà milers de morts. El fracàs a Barcelona de la insurrecció comporta que els membres de les esquerres s’organitzin a través del Comite de Defensa Confederal, dirigit per Durruti i García Oliver. Els amics de Companys exigiren al President el repartiment d‘armes i aquest no sols no s’hi oposà sinó que l’alentà (trenta mil fusells, metralladores i cartutxos foren repartits entre les masses). El resultat fou la bogeria, la mort i la destrucció (9). L ‘aparició de comités de tot tipus, formats per membres del Front Popular (militants d’ERC, de la CNT i d’altres) els abocà a prendre el poder per la força. El comissari d’ordre públic, general Escofet, dimiteix del seu càrrec per que no es vol fer responsable del desordre i de les morts. Companys reuneix als seus consellers i s’afalaga de la Revolució. Els hi oferix el poder; el crim i l’anarquia són recompensats pel President de la Generalitat, i creà personament el “Comité Central de Milícies Antifeixistes” que fou l’autèntic poder durant aquells anys. El gener de 1939 s’exilià a França, però fou detingut per la Gestapo, entregat a les autoritats espanyoles i sotmés a un consell de guerra. Fou afusellat el 15 d ‘octubre de 1940 al Castell de Montjuïc. Sembla ser que fou l’únic moment de gallardia a la seva vida, quan davant del pelotó d’execució va demanar descalçar-se per tocar amb els seus peus nus la terra catalana, que tant de mal li havia fet patir . El general Franco va afalagar a Companys al donar-li la oportunitat de redimir-se amb la seva execució. Es possible que si se l’hagués perdonat, Companys avui dia seria sols un mal son per tots els catalans.

Catalunya fou conquerida per Espanya Un dels mites “number one” del nacional-catalanisme. El territori de Catalunya ha compartit sempre, des de l’Antiguitat, el destí polític i cultural de la resta de la Península Ibèrica. Catalunya i Espanya no són dues realitats que es poden posar cara a cara, una enfront l’altre, sinó que Catalunya forma part d’Espanya. No es poden pas enfrontar. Els nacionalistes acostumen a posar la data de 1714 com l’origen d’aquesta opressió: Quan Felip V abolí les institucions catalanes, després de la caiguda de Barcelona en front les tropes borbòniques. En aquell moment, Catalunya ja formava part de la Corona Hispànica, des del segle XV, fruit d’un procés de re-unificació peninsular. Aquest procés de re-unificació arrenca ja des del moment dels comptats de la Marca Hispànica (nom significatiu) com ara Ribagorça, Urgell, Cerdanya, etc., els quals s’uniren sota el cabdillatge del Compte de Barcelona. Després, trobem la integració d’aquest a la Corona d’Aragó. Finalment, la unió personal d’aquesta amb la Corona de Castella primer, i la de Navarra després. Aquesta reunificació va fer tornar una altre vegada a la unitat política i cultural que gaudia la Península des de l’Antiguitat Romana, i el regne visigot després. Per tant, el 1714, Catalunya no era pas un país independent que fou conquerit per un país estranger (Espanya), sinó que ja formava part, des de feia 2 segles, de la Corona hispànica, i des de l’Antiguitat Romana, d’una mateixa unitat político-cultural. Per altra banda, el 1714, els catalans que lluitaven contra els borbons (no pas contra els castellans) no volien pas la independència, sinó que lluitaven perquè el candidat austríac esdevingués titular de la corona espanyola, i no pas el pretendent francès, que era Felip d’Anjou. En efecte, tant el Conseller en Cap, Rafel Casanova, com el general Villarroel,que manava la tropa, van manifestar sempre clarament que lluitaven pels nostres furs i per la corona d’Espanya. No hi havia, per tant, al 1714, cap reivindicació sobiranista. Els fets de 1700-1714 es poden resumir així: Abans de 1700 Catalunya no era independent, sinó que era un territori amb institucions pròpies integrat dins de la Corona Espanyola des de feia segles. Aquell any, el rei Carles II (d’Espanya, inclosa Catalunya) morí sense descendència i s’inicià una guerra de Successió al tron (no pas de Secessió sobiranista) entre dos candidats: Felip d’Anjou –francès- i Carles d’Habsburg –alemany-. A tots els territoris de la Corona hi hagué seguidors d’un i d’altre candidat. Les institucions catalanes primer van jurar fidelitat a Felip d’Anjou (Corts de 14 de gener de 1702, a Barcelona), però després una flota anglo-holandesa a favor de Carles va desembarcar al riu Besós (el 25 d’agost de 1705) i va conquerir Barcelona davant la indiferència de la població. El 16 d’octubre les institucions catalanes van reconèixer a Carles com a rei d’Espanya. Finalment, la guerra va acabar amb la renúncia de Carles al tron (perquè havia estat anomenat Emperador del Sacre Imperi) i Felip V no tingué oposició: va amnistiar els dirigents de la revolta austracista, però va abolir les institucions catalanes, tot creant un estat centralista a imitació de la França d’aquell moment. Les institucions del s.XVIII eren estamentals, pròpies del feudalisme: representaven a l’aristocràcia, la burgesia i l’alt clergat. Defensaven, per tant, els interessos d’aquells. No hi havia pas un Parlament com el que coneixem avui dia, ja què sobirania nacional i popular són conceptes posteriors, no coneguts en el moment del fets. En conclusió: Més mites nacionalistes. Només trobem mites i mentides, per tal de modelar la Història als interessos dels nacionalistes. Ni conquesta ni res.

"[...]l'ideal fóra adoptar, no ja la forma "Catalunya Gran", sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula "Catalunya". Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral. És per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació "el Principat"[...] Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. [...]" Joan Fuster, "Qüestió de noms" (publicat fa devers 50 anys) Ara ja és factible, el futur ja és aquí. Tots quants tenim voluntat de reintegració ja hem superat "la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble" i, gràcies a tots aquells qui ens han preparat "les condicions materials i morals" perquè ho sigui, de factible, ens hem acostumat a utilitzar metòdicament el corònim Catalunya amb l'amplitud integral que li correspon, això és, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer. També, empram sistemàticament la denominació "el Principat" per referir-nos a les quatre províncies de la Comunitat autònoma dita "Catalunya" per la legalitat espanyola ocupant i per tots quants no han aconseguit, encara, "la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes".

"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans, fills dels que varen prendre Menorca als moros i dels qui han anat venint d'aquelles hores ençà. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-12) Joan Mir i Mir tenia el mateix sentiment nacional que Ramon Llull, Anselm Turmeda, Jeroni Rosselló, Antoni Maria Alcover, etc.

flipats: Les rialles en català, i en molts d'altres idiomes, van amb H. En la nostra llengua, i en moltes d'altres, la J té un altre so. De res.