La força de Catalunya no ens la dóna cap Déu, ni ens torna cap cèntim ni cap catalanoparlant dels que Espanya ens roba cada dia clavar cap nombre de gols al Madrid un cop o dos l'any. Ni els catalans som cap poble escollit més que pels catalans mateixos. El Barça-Madrid, que es deixi de jugar ja d'una vegada. Nosaltres no hi fem res a la lliga dels espanyols. Prou d'anestèsia.

Aquesta es una història real. Va succeir a Brusseles disabte vespre. Un bar d'aquesta ciutat on es reuneixen habitualment espanyols a veure futbol de la LFP. La majoria de parroquians espanyols de Madrid i del Real, pocs seguidors del Barça, algun català discret i una mallorquina del Barça. Els madrilenys amb banderes espanyoles. La mallorquina es dirigueix als portadors de la bandera "No sabia que jugaba la selección española". Contesta dels madrilenys "El Barça no es español"." De momento- diu la mallorquina-l esta bandera es del estado al que legalmente pertenezco". Continuaren insults i senyes groseres amb el dit mitja. A mida que transcorria el partit la mallorquina es posa a cantar el "Tot el camp es un clam, ...tan se val don venin..."etc. La gent de Madrid correspongué amb amenaces, insults masclistes. I un no saber està que feia feredat. Ah! els madrilenys eren funcionaris del govern espanyol, per cert.

Per tots voltros,venuts catalanistas....Visca el MALLORCA s'equip de la meva terra...

Enhorabona al redactor de DdB que a la edició impresa se li ha acudit la idea del titular "BON COP DE FALÇ" Ho diu tot. És el millor titular de tots els que he llegit, i n'he llegit molts.

Fogater, simplement havia fet un comentari descriptiu d'un fet que em cridà l'atenció. L'enhorabona a tots els que se senten identificats amb els colors del Barça pel triomf aconseguit (a mi no m'agrada el futbol).

Berenguer... ets un poc així-així. Cantaven campeones i altres vegades canten we are the champions i altres vegades campions, que de tot hi ha. Jo estava dins un bar on tots eren mallorquins de poble i del barça i a més de cantar l'himne del Barça i tot això també s'hi va cantar campeones. Probablement l'única paraula en foraster que s'hi va sentir durant aquelles dues hores (no s'hi sentia tampoc la retransmissió oral del plus perquè tenien la ràdio posada: sí, en Puyal).

Sí, sí... però a les Rambles els aficionats cantaven CAMPEONES! CAMPEONES! Bon exemple de catalanitat, sí senyor!.

LLIR ENTRE CARDS T'imagines? SALVADOR SOSTRES T'imagines que la moció de censura de l'Oriol Giralt hagués prosperat? T'imagines que el president Laporta s'hagués rendit i hagués fet cas dels qui deien que no tenia credibilitat per continuar? T'imagines que ens haguéssim cregut que jugar amb la senyera a la samarreta perjudica la imatge del Barça? T'imagines que no haguéssim cregut en nosaltres mateixos, en l'aura mítica de Cruyff, en fer-ho sempre bonic, en el talent com a expressió, l'excel·lència com a ambició i la dignitat nacional com a ètica referencial? T'imagines que ens haguéssim posat pràctics com demanava el Sandro? T'imagines que haguéssim sacrificat la figura del president tal com demanava el Soriano? T'imagines que ens hagués faltat el coratge, l'amor i l'esperança? T'imagines que haguéssim renunciat a Ítaca, a Youkali, a Shangri-La? T'imagines que no haguéssim tingut clar qui eren els dolents i qui els bons? T'imagines que ens haguéssim tornat a endinsar en la tenebrosa teranyina del passat? Ahir el Barça va fer emmudir el Bernabéu, però també Espanya. Va ser una victòria però també una manera de guanyar. Van ser 3 punts però també l'explicitació d'un destí. Va ser una golejada però també la marca d'una indiscutible superioritat moral. Ahir el Barça va guanyar perquè tenim raó. Ahir el Barça, que és l'exèrcit de Catalunya, va dibuixar al cor de Madrid la nostra definició d'honor i d'orgull i què significa ser català. Ahir va comptar el talent individual però també la inspiració col·lectiva d'un equip i d'un club que duen una nació al cor i un desig molt concret i molt clar de justícia i de llibertat. Ahir Guardiola no només va dictar el seu futbol sinó que va explicar com havia estat educat pels seus pares. No va ser només futbol: va ser vida, transmissió de valors, veritat heretada, la fe dels nostres avis. Ahir, des del cel, l'Armand Carabén i el pare de Joan Laporta es miraven el partit emocionats i orgullosos del millor president que ha tingut mai el Barça. I Déu va recordar per què ens estima tant, per què ens va fer a la seva semblança. http://paper.avui.cat/article/cultura/162841/timagines.html

Mem si no ho podrem celebrar!!! http://esports.e-noticies.cat/puyol-li-fa-un-peto-a-la-senyera-28716.html

Bon cop, sí senyor. Celebrem-ho. No és hora de teoritzar en negatiu. Visca el Barça, visca Guardiola i visca la terra. No tenim qualitat política però tenim Barça!