El seguiment de l’amor

Tinc a les meves mans dos llibrets que són profundament colpidors per a les meves entranyes, sempre insaciables: actives i creatives. D’un d’ells ja n’he parlat, crec, en alguna ocasió: ‘El goig de creure’, de Gabriel Amengual. Però de l’altre no recordo haver-ne dit res mai encara. És del mateix autor i es titula ‘El seguiment de Jesús, el Crist’. Bé, ara en faré uns breus comentaris. Els que em coneixeu una mica ja sabeu, o sospiteu, que el meu món és més intel·lectual que material. Això vol dir que me moc dins aigües tenyides de cabòries i de cavil·lacions. És nedant mar endins on em trobo còmode i de bon humor. Immens, prolífic i imaginatiu. Infinit.

No hi ha ni hi ha hagut mai una vida més atractiva que la de Jesús de Natzaret. No va tenir mai fred ni calor, ni gana ni por: va viure de llibertat i d’amor. Qui de nosaltres rebutjaria una vida com la seva? Ningú. Ell tenia el coratge, la gosadia i el valor de dir sempre la veritat, de proclamar la seva identitat majestuosa, d’acompanyar-nos en els nostres moments de més profund sofriment i de més profunda alegria. Tots voldríem ser com ell. Em pregunto perquè no ho som. Què o qui ens ho impedeix? La sàvia i ambiciosa literatura de Gabriel Amengual ens diu que només nosaltres mateixos. I jo m’ho crec. Però nosaltres mateixos també tenim profundes mancances per posar en funcionament totes les nostres meravelloses potències. Com sempre, estic desconcertat. Meravellat i desconcertat. Tinc les eines i no les faig servir. No sé fer-les servir.

L’amor, com les emocions, com la felicitat, com Déu Nostre Senyor, no es pot mesurar ni quantificar. No és matemàtic. El Pare, al qual es dirigia Jesús cercant consol, és incommensurable, no és del tot precís. Déu no és matemàtic, per molt omnipotent que sigui. Déu és un estat, una alegria, una sorpresa, una emoció, una conjuntura. Resulta impossible calcular la potència de Déu, perquè és incalculable. És infinit. Com podem dir en paraules quins són els límits de Déu en qualsevol sentit? No té límits, per tant no té explicació humana. Els homes som incapaços d’esbrinar qui és Déu, quina és la seva força, la seva autoritat, el seu pes. És com l’amor, que no sabrem mai de què està fet ni com. Per això el ‘Nou Testament’ ens adverteix, a través de la ploma de Joan Evangelista, que Déu és amor. Per això, fer el seguiment de l’amor és fer el seguiment de Déu. Per això «només» el podem seguir, però no assolir-lo, no detenir. Podem experimentar-lo i podem viure’l, però no explicar-lo. «Pare, que es faci la vostra voluntat i no la meva». Una petició de sentit comú, de seny. És tot el que podem fer, deixar que es faci la voluntat del Pare, deixar la nostra, el nostre esperit humà, en les seves mans. «En les vostres mans encomano el meu esperit». Paraules sàvies que no som capaces de desxifrar. Només de viure i d’exercitar. Només les podem poblar i intentar residir en elles. Una mica complicat, si voleu, però així és tot el que és. No ens hi encaparrem perquè en sortirem escaldats. Seguir l’amor, seguir el Crist és això: seguir-lo i res més. No és tan difícil com sembla: qualsevol de nosaltres ho pot fer.

Punt i apart: la fe ho pot tot.

Tanmateix, el que busquem, aquest tot, no és res més que el nostre benestar, la nostra felicitat, la nostra salut física i espiritual. No busquem cap altra cosa. El que passa sovint és que busquem tot això com aquell que buscava les claus de casa en un carrer distint d’on les havia perdut. Buscar or on no n’hi ha és una empresa fallida. «Allà on no n’hi ha, no n’hi cerquis», deia la meva padrina quan algú volia donar una explicació d’allò que no sabia. Si no ho saps, no pots donar-ho a conèixer. Però això no significa que no puguem seguir buscant en un altre indret, en un altre carrer. L’esperança és l'última cosa que es perd. No trobem el que busquem, però trobem l’esperança de continuar la cerca. Complicat, ja ho he dit. I què? Aleshores, què? Què fem? Què cal fer? Posar-nos mans plegades i renunciar a la recerca? Sembla que tampoc aquesta sigui la solució, perquè si deixem de cercar renunciem a la troballa. Uf, quina carrera més llarga i feixuga!

He de dir que jo no crec gens en la intel·ligència artificial per resoldre aquestes qüestions. Sí que crec en la intel·ligència sobrenatural. En ocasions excepcionals he notat en mi la intervenció de la intel·ligència sobrenatural, per això penso que existeix. Per exemple, ni Déu, ni l’amor, ni la felicitat, ni la llibertat, ni la imaginació tenen cap mena de matèria, malgrat tot els hem experimentat en determinats moments de les nostres vides. Déu i l’amor no són elements materials, tangibles directament, però això no vol dir que no existeixin, perquè els habitem i ens habiten. Els vivim. Tampoc la confusió i el desconcert tenen matèria física, i sabem de ben cert que es troben sovint a les nostres entranyes més íntimes. És igual que l’humor. Què és l’humor? Ni idea! Però, malgrat el meu analfabetisme en aquest terreny, jo el faig servir. Faig servir l’humor sense saber què és ni de què està compost. Però existeix meravellosament! Existeix perquè jo l’he tastat. Déu, amor i humor, tres paraules distintes i una sola vertadera existència. És igual si no ho entenc. Per què la naturalesa m’ha dotat d’una curiositat que no puc satisfer? Amb qui he de passar comptes? On he d’anar a fer les pertinents reclamacions? No ho sé ni m’importa. Ja dic, no és fàcil entendre-ho, però tampoc entenem la dolçor de les cireres i l’experimentem. I mentre puguem en seguirem menjant. De la mateixa manera, mentre puguem seguir estimant, ho farem. Ho farem perquè ens sentim bé fent-ho.

Quina vida i quin món més envitricollat, Senyor! Senyor, en les vostres mans deixo els meus enrevessaments i les meves profundes tenebres!