1943, Rudolf Höss, comandant del camp de concentració d'Auschwitz, viu amb la seva esposa Hedwig i els seus cinc fills en una casa idíl·lica amb un bucòlic jardí a tocar el camp. Höss i la seva família viuen plàcidament en aquella llar mentre que, de tant en tant, se senten alguns sorolls que provenen del camp d'extermini. La xemeneia del crematori no deixa mai d'expulsar fum ... Aquest és el marc en què es desenvolupa l'argument de la pel·lícula guanyadora de l'Oscar 2024 en la categoria de «millor pel·lícula internacional», ‘The Zone of Interest’.
Ve a tomb recordar ‘The Zone of Interest’ tot pensant amb el que està passant a Gaza. La xemeneia del genocidi que Israel està perpetrant contra Palestina no deixa d'expulsar fum. En el moment d'escriure aquestes ratlles, la darrera remesa al crematori en forma de bombardeig israelià és la població civil de Rafah. Paradoxes de la història: víctimes que han esdevingut victimaris... I, alhora, la gran majoria de la nostra ciutadania, representada a la pel·lícula per Rudolf Höss i la seva família, continua vivint la vida amb la «normalitat» dels nostres conflictes, de les nostres injustícies, precarietats, infelicitats, hedonismes, consumismes... És esgarrifosa la desmobilització contra el genocidi televisat i narrat amb ets i uts a les anomenades ‘xarxes socials’ que, dit sigui de passada, ni són xarxes ni molt menys socials. El cas és que, mentrestant, la xemeneia continua, incansablement, traient fum...
Malgrat tot, parafrasejant Rebecca Solnit, hi ha esperança dins la foscor. Però l'esperança exigeix acció. Dins de la foscor del fum que s'albira des de la nostrada zona d'interès, hi ha l'esperança que l'acció de la mobilització social canviï, un altre cop, allò que sembla inevitable. Cal sortir de la nostra zona d'interès per impedir aquell «retorn a les tribus» que Zygmunt Bauman descriví al seu llibre pòstum intitulat ‘Retrotopia’.
Encara ve més a tomb recordar el final de la pel·lícula ‘The Zone of Interest’: El director -Jonathan Glazer- fa un gir sobtat i la realitat de la història que ha anat contant es perd. De sobte, la càmera passeja pels passadissos buits del que és avui Auschwitz convertit en museu. No sé si amb la metàfora cinematogràfica Glazer vol insistir en la banalitat del mal o en la seva cruel quotidianitat. Sigui com sigui, mentre continua la xemeneia traient fum de la cremació a Gaza i a Cisjordània de les víctimes palestines, i malgrat que sigui dolorós en aquest cas que Israel és el victimari, s'escau recordar la frase de Rod Riemen continguda al seu meravellós llibre ‘Per combatre aquesta època’: «El retorn del feixisme sempre és possible, però mai no és inevitable». Certament, amb la mobilització global, i no amb el bla, bla, bla, és evitable la barbàrie.
