D'aquí a l'estiu és tot un seguit d'eleccions. Avui, mentre escric aquestes ratlles, ja es vota a Euskadi. Pel que he pogut seguir de la campanya electoral sembla que la gestió dels serveis públics -com ara la sanitat o les polítiques públiques d'habitatge- per a la ciutadania d'Araba, Bizkaia, i Gipuskoa que ha fet el govern de coalició PNB-PSOE no és per tirar coets. Tenir un just sistema de finançament autonòmic és fonamental, però no basta. Cal optar entre gestionar a favor de les majories socials o al servei de les elits. És qüestió de defensar la cosa pública o el business friend. Ara bé, és tan meravellós el Concert Econòmic Basc com a sistema de finançament autonòmic? Abans de contestar llegeixin aquest article de Joseba Permach. Tinc per a mi que avui la ciutadania basca votarà pensant amb aquestes coses i no en marcs mediàtics i polítics del Madrid de l'ultranacionalisme espanyolista sobre el passat d'ETA.
En unes setmanes, el propvinent 12 de maig, es votarà al Principat de Catalunya. Tot i que formalment fins el divendres pròxim no comença la campanya electoral, un dels temes que em semblen cabdals és saber si per part dels independentistes democràtics hi ha o no n'hi ha compromís ferm de «cordó sanitari». És a dir, hi ha o no hi ha compromís d’aplicar un seguit d'acords entre partits per a aïllar i impedir l'accés a àmbits de poder a l'emergent independentisme xenòfob i de discurs de l'odi. És qüestió d'antifeixisme!
Aquesta qüestió té a veure amb la tercera cita amb les urnes del pròxim 9 de juny que votarem la composició del Parlament Europeu. Són per moltes raons unes eleccions claus en termes de raó civilitzatòria. Si la puixant extrema dreta neofeixista i els seus socis del Partit Popular guanyen aquestes eleccions significarà una volta de rosca involucionista a les timorates polítiques de la UE en àmbits del dret laboral, de la pau i la diplomàcia com a forma de resoldre els conflictes, de la crisi ecològica i climàtica, dels feminismes, dels drets civils, etc. I, no cal dir-ho, un retorn a l'austericidi.
Convé no perdre de vista que el passat 1 de gener va tornar a entrar en vigor el Pacte d'Estabilitat i Creixement després de la moratòria per al desplegament de les polítiques europees contra les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia de la COVID-19. Aquesta moratòria va permetre, enfront de les polítiques de radical ajust neoliberal, l'aplicació d'un cert i molt qüestionable gir neokeynesià impulsat per la Comissió Europea, amb el suport del BCE, i concretat en diversos mecanismes, entre ells els fons New Generation. Però aquest gir s'acaba i la perspectiva és que, segons els resultats de les eleccions europees del primer diumenge de juny, anem de malament a pitjor en termes de justícia social.
Som més d'acceptar recomanacions de lectures que de fer-ne. Ara bé, per a aquest Sant Jordi, i amb la perspectiva de les pròximes eleccions europees, no em puc estar de recomanar un llibre que, sense ser novetat editorial, és essencial per entendre els temps que vivim. Em refereixo a ‘L'art d'esdevenir humà’ de Rob Riemen. A tall d'exemple, l'intel·lectual neerlandès ens planteja les següents preguntes: ¿Quines són les causes de la crisi moral del nostre temps? ¿Quina és l'essència de la democràcia i per què la democràcia va de baixa en tants països? ¿On es poden trobar encara els valors humanistes universals i quina rellevància tenen en una democràcia de masses dominada per la tecnologia? ¿És possible fer front al nihilisme sense caure en la nostàlgia o el fonamentalisme? ¿Quina és la conseqüència de tots aquests fenòmens socials per a la teva pròpia vida i què pots fer per garantir-te una vida digna? Sens dubte, per no retrocedir, per a no anar-se'n pel pedregar, cal plantejar bé les preguntes. Sobretot ara que venen eleccions.
