Ahir vespre, dia 22, varen tocar a la porta de ca nostra, el meu fill i jo anàrem a obrir i ens trobarem unes quatre o cinc nines angleses que, lletra en mà, ens cantaren una nadala en la seva llengua. Les escoltarem atenta i respectuosament i en acabat els donàrem unes monedes com agraïment i alegres s'acomiadaren felicitant-nos amb un «Bon Nadal» i unes «Bones Festes» en perfecte català.

A ca nostra cada anys organitzam un Betlem (també algun altre en el sentit de la dita castellana), pastorets, ovelles, porcs, cases, pageses, la cova, l'ase, el bou, el bon Jesús, Maria i Josep... ho acolorim amb llums de nadal comprats fa un munter d'anys. Tot això en una casa on no hi ha cap fill batiat i on jo personalment em vaig convertir oficialment en apòstata fa uns anys.

A matines m'hi feren anar molts d'anys. Record molt bé com me vaig haver d'aprendre de memòria el sermó de la cloenda (crec que era així que se deia) i justet em va anar no fer de sibil·la un d'aquells anys. Vaig participar en corals infantils de l'església, així com també ho feren durant la seva infància, adolescència i fins i tot joventut, els meus fills, a pesar, ja dic, de no haver-ne cap de batiat. El Cant de la Sibil·la no només l'he escoltat a l'església d'Alaró, sinó que durant l'any, melòman i seguidor com som de la música de Jordi Savall, també la puc escoltar en voler. Com un fet cultural d'origen religiós, o pagà, que és, ves a saber.

Davant certes queixes que he pogut llegir aquests dies sobre la pèrdua de la identitat mallorquina a causa del canvi de certs costums, com el d'organitzar un sopar de Nadal i no anar a matines, he de dir que gràcies segurament en bona part a haver nascut a un poble, Alaró, on va tenir una gran incidència, a diferència d'altres pobles de Mallorca, la Revolució Industrial, amb el que això connota d'expansió i arrelament d'un pensament polític laic i progressista, no considero gens preocupant la pèrdua de costums religiosos que, sia dit per altra banda, varen gaudir del suport com a manifestació hegemònica cultural i religiosa en forma d'imposició, per part dels guanyadors de la guerra. Això durant molts i molts d'anys. Tot sia dit en el ben entès de no menysvalorar gens ni mica el llegat social i cultural que hi du incorporat, però que de cap manera se'ns pot posar com a condició de casus belli per a poder mantenir i conservar la pròpia identitat mallorquina. I encara molt menys imposar als mallorquins que no combregam, mai més ben dit, amb idees religioses, tampoc d'aquesta església.