Bon Nadal companyes i companys

En un dia d’aquests de final de trimestre on t’has d’organitzar bé fins i tot les respiracions, em va arribar un missatge; a mi i a la resta de personal docent. En veure que es tractava de la felicitació de Nadal de la Conselleria d’Educació es van mesclar la poca simpatia que darrerament em generen i la manca de temps per obrir-lo, així que va quedar pendent de llegir fins passats uns dies. Entre emplenar rúbriques d’avaluació, transportar partitures, picar criteris, assistir a les 9 sessions de seguiment del centre, emplenar actes, més actes, altres reunions, compartir materials pel Classroom i tantes altres coses que no són a la llista, però que també s’han de fer, vaig trobar que tal vegada no em vendria de més llegir aquelles paraules de reconeixement que ens solen arribar per aquestes dates. No són una panera de Nadal ni ens aclareixen res mai, però com a mínim suposen una petita ditada de mel, que mai està de més. Sorpresa, però! El missatge que ens regala la Conselleria enguany és ben diferent: «Que l’educació d’avui ens nodreixi de coneixement per il·luminar el futur», diu. Breu, concís i buit.

Arribam al final del primer trimestre esgotats d’intentar atendre les demandes i necessitats de tots els nostres infants sense èxit, perquè són molts i nosaltres, molt pocs; és molt frustrant haver de triar entre estirar-ne a uns o abandonar els altres. No podem amb més burocràcia, ni canvis de noms o sigles; al final tant és el nom que se li posi i el principi que es vulgui vendre que seguim si tanmateix, continuam sent el mateix nombre de persones per cada cop més infants i més necessitats... Estam farts d’haver de funcionar d’acord amb les pautes de cada canvi legislatiu que no se’ns ha consultat, de començar el curs sense saber què hem de fer, ni com, de reunir-nos i perdre hores intentant desxifrar allò que s’espera de nosaltres, d’haver d’explicar a les famílies allò que no som capaços d’entendre. A tot això, no ens queixarem del nostre sou, que amb l’argument del «no vos queixeu que teniu molta sort» queda tot arreglat! Tot sigui dit, és la nostra vocació la que ens empeny endavant, perquè vos puc assegurar que, a poc a poc, aquelles persones que no estan disposades a deixar-s’hi la salut, van fugint. Jo acceptaria deixar el meu sou com està si amb el que falta per equiparar-lo al que realment ens mereixem per la pujada del cost de vida, es paguessin més professionals i es garantissin, així, unes condicions laborals acceptables, que ens permetessin fer bé la nostra feina.

Res d’això és nou, però. No cal fer cap estudi minuciós per conèixer les necessitats reals del nostre sistema educatiu. Basta obrir les xarxes, entrar a qualsevol perfil docent i llegir els comentaris. També, i molt més senzill, es pot passar un matí sencer a una escola. Però no, els polítics no es prenen la molèstia d’invertir temps per observar i reflexionar sobre les necessitats reals del món de l’educació. Per contra, això sí, ens fan perdre temps a nosaltres per sortir a queixar-nos de canvis clarament contraris a tot criteri docent i pedagògic. Us pensau que no tenim res més a fer que quedar a la porta de l’escola per fer-nos una foto? Aquesta ja ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. Seixanta milions d’Euros que mai hauríem pensat que es tenien, no només surten del no res, sinó que han decidit gastar-los en una mesura totalment antipedagògica, que l’únic que aconseguirà són més enfrontaments, menys respecte i major desconeixement. Justament una mesura que fa veure que porta la llibertat per bandera és aquella que privarà de llibertat a tots aquells infants i famílies que no tindran l’opció de conèixer la nostra cultura i integrar-s’hi. I és que, no us deixeu enganyar, que aquí només té llibertat qui disposa d’opcions, i justament la lliure elecció de llengües implica ben bé el contrari. Un cop més resulta que el personal docent devem ser els menys indicats per decidir sobre educació: les famílies poden decidir, la Conselleria ens pot imposar i nosaltres no podem fer més que acotar cap i aguantar una pedra més a la motxilla de les mancances. Es veu que totes les necessitats ja esmentades i que estam tan cansats de repetir no són prou importants. Es veu que l’educació no és important...