El pres Rafel Puigròs Rosselló (II)

Són les dotze tocades del matí del diumenge 29 de gener i continuam a la plaça de Cort, de Palma. Malgrat que no fa sol, l'ombra de l'olivera arrecera la conversa que mantenim amb Angie amb relació a Rafel, el seu espòs absent contra la seva voluntat —i sense cap necessitat— ingressat al mòdul tretze del centre penitenciari Castelló II. Tots tenim plorera, però no ploram. No hi ha humitat, però el trespol està banyat. Ella tremola; li cau un guant a terra, el recupera amb dignitat; fa cara d'esgotada. El guant ha ressonat brogidor. El tro sona metàl·lic alhora que dibuixa un passadís nocturn on la porta d’una cel·la és tancada amb un cop sec. En Rafel no dorm. No dec ser l'únic a qui li ve aquesta imatge al cap. A prop de nosaltres, un altre Rafel, Amengual Henry, es tapa les orelles amb les mans: l'implant coclear que li possibilita l'audició perduda a conseqüència d'un accident laboral funciona perfectament. I això és estrany, atès els motius al·legats per no admetre aquesta diversitat funcional i estimar la seva incapacitat total per fer de policia, en contraposició amb altres companys. Ell diu que la porta tancada de Sant Ferran la varen empènyer moltes mans, i reivindica a tort i a dret poder reincorporar-se al Cos. L'argument de fons és la conculcació de la tutela judicial efectiva, discriminació per motius de discapacitat i vulneració del dret a adaptar el lloc de treball per discapacitat sobrevinguda. De moment la justícia ha dit que és innocent en el conegut «fracàs total de l'Administració de Justícia», imagina que envoltat per tot el seu rebombori, va perdre la possibilitat judicial de tornar a ser policia. Ara recuperar la feina, assegura, només depèn de voluntat política que, de moment no existeix.