Quinze quilòmetres més enllà

Record que quan el meu home i jo encara érem «companys de pis» (com els Pet Shop Boys) des de feia una bona temporada, un dia em va agafar a part i em va demanar què em semblava la nova guarda d’ovelles que havia comprat el seu fill. «Em semblen molt gracioses», vaig contestar jo. I sabeu què va dir ella? «Al principi a jo no m’agradaven gens. No estic avesada a aquesta raça, però veig que fan el meu fill content. I cada cop està millor. I si ell és feliç, jo també. M’he explicat bé? Idò anem a dinar». I així, amb aquesta subtil delicadesa, em va fer saber que era ben rebut a la seva família.

Sa meva sogra era una dona pràctica, moderna i tradicional, tot ben pastat i ben trempat. Que li feia gràcia que jo volgués ajudar a penjar el porc i sabés cosir sobrassades la primera vegada que vaig anar de matances (coses de ser ciutadà i empeltat i fer-me la meva roba). Una dona, que quan quedàvem tots sols, a poc a poc xerrava de la seva joventut, deixava els castellanismes de banda i començava a parlar fent unes construccions gramaticals d’aquelles que ja hem perdut fa estona. Una dona que em va ensenyar a sembrar, a penjar tomàtigues, a trepitjar les trompes de les cebes i que sempre estava de bon humor. Una dona que amb el seu pragmatisme i saviesa ens va ensenyar com, sense importar la teva edat, sempre ets a temps d’adaptar-te i aprendre noves formes de veure la vida.

Aman Nòlem (ell/això)