El passat divendres 3 de juny, l'Institut d'Estudis Eivissencs va organitzar un molt merescut homenatge a Joan Vilà-Valentí, geògraf eminent traspassat durant l'etapa de confinament per la covid. A la taula, quatre geògrafs eivissencs (Francesc Ramon, Ernest Prats, Josep Antoni Prats i Rosa Vallès), un de mallorquí (Pere Salvà) i un de menorquí, professor de la UB (Carles Carreras). Tots glossaren la figura de Joan Vilà-Valentí, a partir de les relacions que havien tengut amb ell, com a col·legues alguns, i com a deixebles tots els que eren a la taula.
La taula es va centrar bàsicament en un parell d'aspectes (entre els moltíssims possibles) de la polièdrica figura del geògraf: la seua relació amb les illes Pitiüses i el seu mestratge a nivell de la Península Ibèrica. Perquè Vilà-Valentí va posar al dia, divulgar, expandir i assentar els estudis de Geografia a les universitats de l'actual Regne d'Espanya. Avui, als Països Castellans, a Galícia, a Euskadi i als Països Catalans, la ciència geogràfica beu, entre les seues fonts principals, del que hi va deixar Joan Vilà-Valentí.
Una de les coses que més destacaren del professor Vilà, i que el situa entre els savis autènticament valuosos per a qualsevol societat, és el fet que sempre mirava de treure el bo i millor dels seus alumnes, que s'involucrava tan directament en els seus estudis que convertia en repte particular el fet que tirassin endavant, i que els donava suport encara que les seues teories fossin radicalment diferents de les que ell defensava. Mai no mirava de posar-se per damunt d'ells, sinó que els acompanyava al seu costat. No els adoctrinava, sinó que els formava. I l'exemple va quedar per sempre marcat en l'adquisició de competències particulars dels futurs geògrafs, dins la seua diversitat de maneres d'entendre els estudis de Geografia, i dins la seua diversitat, totalment legítima, d'interessos a l'hora d'investigar.
Com a professor, Vilà-Valentí sabia una cosa que de vegades hi ha docents que deixen de banda: que no es pot inculcar coneixement, que no es pot transmetre ciència sense passió. Per això, Vilà entenia que un bon geògraf no s'ho podia fer al despatx: s'havia de trepitjar territori, calia fer excursions, s'havia d'anar amunt i avall (potser amb la càmera fotogràfica, com feia ell; sempre amb el quadern de notes; sempre també amb documentació prèvia), caminar quilòmetres, parlar amb la gent que està situada sobre el territori, intercanviar-hi impressions, entendre els seus anhels, conèixer els seus problemes... Un geògraf, un bon geògraf s'ha de fer sobre el terreny, no pot néixer de cap tipus de coneixement pur, ni es pot mantenir dins cap torre d'ívori.
Així mateix, Vilà tenia clar que el coneixement -i molt especialment el coneixement geogràfic- es fa des d'allò més pròxim fins a allò més llunyà. Els estudiants han de començar per conèixer la seua vénda, el seu poble, el seu municipi, la seua illa, el seu arxipèlag... i anar expandint. No té cap sentit l'estudi de remotes muntanyes o de mars ignots si no es coneixen les muntanyes que es troben a mitja dotzena de quilòmetres de casa, o si no es té ni una mínima idea, posem per cas, de la costa que es troba a deu minuts en cotxe. La Geografia es fa de prop a lluny, i cadascú ha d'estar centrat allà on viu, allà on habita. El descentrament també sol despistar el geògraf, com despista el ciutadà en general. El quilòmetre zero del geògraf és el seu domicili. A partir d'aquí, tot es pot anar fressant.
Per acabar aquestes consideracions, voldria destacar una idea que ens va transmetre Vilà-Valentí sobre la nació. Preguntat sobre què és una nació, l'assagista Joan Fuster, de qui enguany commemoram el centenari del naixement, va dir (cit de memòria) que “ni Déu, ni sa mare, ni l'Esperit Sant, ni l'arcàngel Gabriel sap què punyetes és una nació”. En Joan Vilà-Valentí, emperò, sí que ho sabia. I no pontificava sobre el cas, sinó que es limitava a mostrar evidències. Per exemple, que la nostra s'ha fet al voltant de la riba mediterrània, amb una gent dedicada a la terra i a la mar, al comerç i a la navegació. Una gent, a més a més, situada sobre un territori fèrtil i poblat, envoltat per territoris amb poca població i de secà (per “deserts”, deia ell). Cosa que ha marcat les diferències nacionals evidents entre la Catalanofonia i l'Altiplà ibèric. Som nacions diferents perquè la Geografia ho condiciona. De la mateixa manera que ho condiciona el fet que entre nosaltres domini l'agricultura i entre els altiplaners el pastoreig. Unes diferències semblants a les que podem trobar entre l'estepa russa i les planes de la Bàltica. Per posar un altre exemple.
De Joan Vilà-Valentí, doncs, ens en queda el mestratge damunt generacions de geògrafs. I un coneixement profund i una estimació, també profunda, per les illes d'Eivissa i Formentera. Que li deuen agraïment i reconeixement. Com férem el primer divendres d'aquest mes de juny.
