Realitat massa complexa

Tartamudejar no, però deixar les frases a mitges sí que és una cosa qu…

Sovint el que faig és xerrar embullat, emborbollat (aquesta l’he haguda de cercar), no només perquè he de centrar-me per triar totes les paraules d’un sol idioma, ni que amb l’edat la meva ment ja no és tan àgil per pensar en quatre coses alhora, sinó que em fa vessa provar d’expressar-me si m’han d’interrompre en fer la primera pausa per agafar aire.

Són massa anys ja de sofrir gent que no escolta la resposta a la pregunta que just m’ha fet. Que perd l’atenció després del vintè segon, que no pot entendre frases més complexes que un «sí», «no», «boníssim» o «una merda». Massa anys ja i jo només puc pensar en el fet que hem enviat missatges a l’espai exterior en suports que la generació actual no saben com fer servir¹, quan no podem ni comunicar-nos amb qui viu a veïnat.

Ja no tenc esma de provar de contar un relat simple interromput incessantment amb les notificacions que arriben al mòbil de la persona amb qui parl. D’haver d’esperar el moment ideal per explicar les meves dèries, un moment que no arriba mai o quan arriba, és rebut amb cara d’impaciència o avorriment. Generalment, en aqueixos casos faig una versió simplificada de la història, inconnexa i breu. De vegades, però, com deia l’ordinador d’Alphaville², és simplement que «la realitat és massa complexa per a la transmissió oral».

Però en el fons, el que de veritat volia dir és…

¹ vegeu Cerebreco 00, Quan sigui gran, pàgina 79.
² vegeu Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution, Gordard. 1965

Aman Nòlem (ell/això)