'Marca España': entre la política i la frivolitat

Tot això és el que hem pogut observar aquesta darrera setmana que hem passat. Ha mort una periodista del cor de la cadena que manifesta contínuament que és la que té més audiència, de tal manera que solen dir que els veu tota Espanya. Mai no diuen que els veu tota Espanya menys la majoria de catalans, que aquests són una altra cosa maldament es vulgui impedir de totes totes, que ho siguin. La mort prevista, ja que la seva malaltia era terminal, ha fet que sortissin periodistes i altres persones de davall les pedres per intentar formar part de la festa i dir que la coneixien i que havien tengut relació amb ella, bona relació, la millor. Moltes d’elles havien tengut discussions d’aquelles que signifiquen baralles per a sempre, però els mateixos que en vida no s’havien pogut ni veure, ara quasi l’han canonitzada. El mateix ha fet la cadena televisiva on havia treballat els darrers anys. Ha resultat que havia estat la millor i fins i tot l’han convertida en estrella per poder consultar-li tot el que necessitin ara que ella no tendrá feina allà. Tots, com els més creients del món, esperen tornar-la a trobar dins la immensitat de l’univers. Jo he cregut que el que s’ha fet ha estat un exercici total d’hipocresia. He pensat que el que es veia era la hipocresia elevada a l’enèsima potència. Mentre al president Sánchez se li va ocórrer indultar els delinqüents catalans, segons molts espanyols i presos polítics segons la meva convicció. Han sortit periodistes i comentaristes espanyols a tort i a dret explicant que només algun espanyol que hagués perdut el cap podria indultar gent que havia intentat trossejar Espanya, esmicolar-la, encara que el que crec que pensaven aquestes persones era que el que havien fet els presos era intentar desmamar Espanya, llevar-li el mugró de la boca, que Espanya deixàs de xuclar i exprimir Catalunya, i Espanya vol continuar fent-ho, quan ja té edat suficient per no haver de mamar, encara que fer-ho suposa una alimentació més fàcil, senzilla i que no suposa massa esforços. I quan s’ha volgut esforçar Espanya? Per peresa no va intentar ni agafar el darrer vagó de la revolució industrial. Tanta sort que Mila Santana no es va fer política, perquè hauria armat un bon rebomboris. En definitiva la marca Espanya ha sobresortit amb força entre la política i la frivolitat. Podria ser que la culminació setmanal, si no fos estat al principi o a mitjan setmana, fos estat la classificació per als octaus de final en el futbol d’Espanya, que ha fet que no passassin de moda les camises dels qui són espanyols triples. Si Espanya venç o derrota el proper equip ja es tornarà a veure l’equip com a campió. Llavors els vertaders afeccionats es convertiran en sofribles… o insofribles.