Les segones lectures

El mateix m’ha passat, i encara em passa, quan llegeixo una novel·la, un poema, una obra de teatre o un divertit assaig sobre els orígens de l’estupidesa humana. Però no només em passa en l’aspecte més prosaic de la comprensió lectora, sinó també en els aspectes més poètics, artístics i emotius. La setena, o l’octava, o la novena lectures són extraordinàries!

Però, per què és tan important llegir el mateix llibre en diferents ocasions al llarg dels anys de la nostra vida? Jo sempre ho dic des del meu punt de vista: dic que cal llegir un mateix text moltes vegades perquè a mi m’és agradable de fer-ho. Aquesta és la primera raó, la més important. Però també perquè a cada nova lectura descobrim dades i fragments que no havíem observat a les anteriors, o perquè les veiem d’una manera més interessant i valuosa. O perquè aquella descripció o aquell detall ara ens desperta sensacions i emocions que abans, per les circumstàncies que fossin, no ens les va despertar. És com anar a collir ametlles. Quan jo era petit vaig passar molta part de la meva vida al camp. Les tasques que vaig sovintejar més varen ser les de recol·lecció de fruits. Col·lectàvem l’anyada, la qual sempre era a finals d’estiu. Ametlles, figues, garroves, raïm, prunes, albercocs, olives, etcètera. A les nostres terres de conreu, el que més abundava eren els ametllers. Així que la collita d’ametlles era la més feixuga i la que més s’allargava: de mitjans d’agost fins a finals de setembre o a principis d’octubre. Era una feina molt pesada i molesta. Calor, mosquits, polls, fulles mortes, suor i llàgrimes. A més, sempre treballàvem a escarada, com si no tinguéssim temps suficient per acabar la jornada d’hora. El mateix passava, més o menys, amb la verema del raïm. Però un cop acabada, a mig octubre o a final, els pares enviaven els més petits de la casa a pellucar les ametlles que havien quedat a terra, davall els ametllers, sense collir. Sempre en tornàvem a trobar. Sempre es deixen ametlles quan un les cull per primera vegada. Això és el que fem a les segones i terceres lectures: ja no recollim, pelluquem. Pellucar ametlles o singlotar raïm és rellegir. I aquelles ametlles que ens havien passat desapercebudes a la primera collita, o aquells petits singlons que havíem deixat abandonats al cep per manca de temps o d’atenció, eren un tresor quan els distingíem unes setmanes després mentre cercàvem les deixes. Fèiem una festa grossa cada cop que trobàvem un ametlla perduda o un singló mig amagat entre les fulles ocres de la vinya!

Les segones lectures a l’aire lliure, a les extenses planes d’aquelles terres de grava o de call vermell, eren molt més delicioses que les primeres. Cantàvem i rèiem. Treballàvem més relaxats, més alegres, més concentrats. Jugàvem. Ja no teníem cap pressa per acabar la feina, perquè tot el que fèiem ho fèiem per afegitó, per passar gust, per esplaiar-nos i passar el temps. Per jugar. El rèdit material ja no existia. Tot era guany, pelluquéssim menys o més ametlles, més o menys grans de raïm. Ara ho veig: rellegir és pellucar. Si aconseguíem replegar uns quants singlons madurs o uns quants querns d’ametles, érem els al·lots més feliços del món. Un quern era una mesura de quatre unitats. Molts anys després, quan en vaig complir seixanta, vaig escriure i publicar un llibre de seixanta aforismes i el vaig titular «Quinze querns». Malgrat tot, malgrat les meves lectures i relectures i els meus pellucs freqüents, és molt poc el que he avançat en el meu coneixement interior personal. Ja pots llegir i pellucar, que la nostra singular condició, edificada amb carn i esperit, és impossible de desxifrar. Som humans, tanmateix, com va dir el savi, i res que sobrepassi aquesta naturalesa ens està del tot dit. Tot, menys els anhels de desxifrar-ho. Algun dia sabrem perquè, o si tot plegat no era més que una il·lusió, una ficció, un bonic somni o un malson sorneguer.

Des de fa gairebé vint querns d’anys que visc amb un desconegut: jo mateix. Però també ho faig amb un aprenent: un aprenent de mi mateix. Mai no deixaré d’aprendre coses sobre mi, sobre la meva inacabable i infinita persona, però mai tampoc acabaré de conèixer-la. Soc un aprenent de mi mateix que mai em podré conèixer: així que sempre seré un desconegut per a mi mateix i per a tothom. Perquè, si almenys algú em conegués, podria dir-me qui soc i com soc. Tanmateix això no és possible. Per segones lectures que faci de mi mateix, no sabré mai qui soc. Jo soc jo i no sé qui soc. Si això no fa riure, ja em direu què, o cu, o qui, co, i ca. Ni catòlic, ni espanyol, ni terrícola, ni galàctic, ni res de res! No sé qui soc! Soc una riallada esbiaixada: ni horitzontal, ni vertical; sinó ambigua, incerta i escèptica: aquesta és la meva autèntica identitat: molt franca, per desconcertant i laberíntica que sigui. M’hauré de seguir llegint i rellegint. Sempre queden ametlles per pellucar.