Gaudia d'una vida social moguda. Diferents colles d'amics i altres grups amb qui compartia aficions diverses. El seu Whatsapp solia treure fum. A la feina, es podia realitzar mitjanament i no desencaixava gaire amb els companys i companyes. Com una peça més dins l'engranatge. Així, vist des de fora i d'acord amb els cànons socials, podria considerar-se una persona que mai no li faltava companyia. Tampoc no renunciava a passar algunes estones sol, normalment, triades per ell. En canvi, des de feia un temps, se sentia com a buit. Un sentiment de mancança, desconcert i solitud, s'havia anat apoderant d'ell. No sabia massa bé a què atribuir-ho.
A grans trets, estava satisfet amb la seva vida. Es comparava amb alguns companys i companyes de l'escola i de l'institut als qui la vida no els hi havia somrigut tant. Ho sabia per alguns amics en comú. A aquests, els considerava uns pringats. Genteta que no s'ho havia sabut muntar i de la qual ell estava a anys llum. A altres amb qui havia compartit aula, en canvi, els admirava. Aquell col·lega, que ja en aquells temps menava una moto i va deixar els estudis abans de selectivitat. Encara hi mantenia l'amistat. Ell sí que en sabia d'anar per la vida. Va passar de la moto, amb la qual tenia enlluernades a moltes companyes, a un descapotable de segona mà comprat amb els seus diners.
L'estiu que havia deixat l'Institut va començar a treballar a la recepció d'un hotel. Des del principi, va connectar molt bé amb el propietari que considerava que tenia un do natural per al tracte amb la gent. Amb el temps, va anar ascendint fins a aconseguir un lloc d'aquests al qual se li pressuposen unes tasques molt rellevants, entre elles reunions freqüents, però que la persona en qüestió resta misteriosament fonedissa la major part del dia. L'hotel havia augmentat de categoria durant la crisi tot passant de tres a quatre estrelles. I és que, els espavilats de veres, com el seu amic, sabien com treure profit als mals moments.
Algunes vegades s'havia plantejat demanar-li un cop de mà. Que l'endollés a l'hotel. Més que res per canviar una mica; a vegades s'avorria a la feina i, tampoc no li pagaven tan bé per les hores que hi dedicava. Però li mancava potser confiança, malgrat feia temps que es coneixien i se sentia condicionat per una necessitat d'aparentar que tot li anava genial, si bé no n'era del tot conscient. Tampoc no era un tema que li feies perdre la son. Al cap i a la fi, la gent que filosofava massa sobre la seva pròpia vida, o amb els desitjos i projectes que aspiraven a poder fer, l'avorrien aviat. Que aprenguessin del seu amic, que no havia necessitat pensar massa per a triomfar a la vida. Ell sí que els podria donar una bona lliçó sobre com van les coses.
Ben mirat, la sensació que experimentava darrerament, potser li venia, si més no en part, d'aquest rebuig a replantejar-se qüestions de la seva vida. Fossin de tipus personal, de feina, familiar, etc. Des de molt jove, s'havia centrat a projectar una imatge concreta cap a l'exterior que li havia funcionat prou bé. Però havia descuidat altres aspectes més, diguem-ne, interiors que ajuden a donar un sentit a la vida. Potser d'aquí li venia la sensació de buidor. Ara per ara, li semblava que el millor era centrar-se en coses més immediates, com el proper sopar que havia quedat per fer amb una de les colles que tenia. La resta, si de cas, sobre la marxa.
