Una parella curiosa

Li feia gràcia la seva forma d'explicar mil batalletes. Que aparentes saber de tot, poder parlar amb seguretat de qualsevol tema, a vegades sense tenir-ne ni idea, fou quelcom que li cridà l'atenció des del principi. Potser era pel contrast de caràcters. Ella, sempre havia estat una persona més reservada i prudent. D'aquelles que, abans de parlar, reflexiona i sospesa allò que dirà. Potser ni s'atrevia finalment a dir-ho. Moltes vegades, preferia escoltar i reflexionar. Això la feia ideal per a donar bons consells. Ho feia, això sí, només quan li ho demanaven. Sempre amb empatia i tacte. Era a més, d'una cortesia perfecta tant amb desconeguts com amb gent més propera. El seu alt nivell cultural era comparable al seu grau de modèstia.

Ell era més de repartir consells a tort i a dret. No importava si li havien demanat la seva opinió, ni tan sols si l'interlocutor tenia el més mínim interès en allò que pogués aportar. La seva autoestima gaudia d'una salut tan robusta que, donava per fet que tot allò que sortís de la seva distingida boca si no era objecte de rialles, si ho seria com a mínim, de ser atentament escoltat. Cridaven l'atenció aquests contrastos en les seves personalitats. Potser el punt d'inseguretat d'ella es veia compensat per una suposada seguretat del company basada en res ferm ni palpable.

No obstant això, allà els tenies; una parella que, com tantes altres, podia grinyolar, vista així des de fora, però que, en la seva intimitat devia funcionar raonablement bé. La por a la solitud, els rols de gènere, el plus de valor social que aporta estar en parella, sens dubte podien ser variables que ajudessin a explicar, sempre des de l'exterior, aquella relació. Com tantes altres. Era una parella natural per a alguns, incomprensible per a altres, complementaria, desajustada i milers d'adjectius més, segons qui fos que opines sobre la relació. Com succeeix sovint, quan es parla de relacions humanes.