Jaume Burdils20/12/19 11:56
TW
0

Comença a caure ja una mica enfora aquell 2007 quan, amb un eixordador catacrac, es va trencar una dinàmica social i econòmica basada en l'especulació, els diners fàcils, una important indiferència cap al coneixement i la cultura, quan no menyspreu o la freqüent consideració, que un pis de 300.000 euros era barat, ja que, en el cas freqüent de ser adquirit per una parella de mileuristes, el banc facilitava la corresponent hipoteca a trenta anys. A vegades, el banc, enrotllat i generós com era, s'estirava una mica més i l'ampliava per a un cotxe nou i com no, uns mobles genials a l'alçada del nou habitatge. Calia potenciar l'orgull de pertinença a una falsa classe mitjana.

Que un dels dos sous se n'anés, íntegrament, darrera de la casa (molt cara, malgrat que no és percebis així), que fins passats 30 anys, l'habitatge no fos realment de la parella, sinó del banc en qüestió, o la possibilitat que un dels dos membres, es pogués quedar en algun moment de la seva vida, sense feina, tot posant en risc, no només el pagament de la hipoteca sinó la propietat o propietats dels familiars amb les que, sovint inconscients dels riscos, els havien avalat, semblava no importar gaire. Comprar, era de guanyadors. Llogar, de perdedors que "tiren els duros cada mes".

Aquests tipus de raonaments, impulsats per unes elits econòmiques i polítiques que no patirien els efectes de la crisi, ans al contrari; les primeres, s'enfortirien encara mes, han contribuït a aquests 12 anys de llarga crisi. No negaré l'obvietat que, alguns indicadors macroeconòmics, han millorat clarament respecte als anys més durs.

Resulta igualment innegable però, que la societat que tenim i amb tota probabilitat, tindrem, serà més desigual, empobrida, i amb una classe mitjana que haurà baixat esglaons sense opcions de recuperar la seva posició precrisi. La classe treballadora i mitjana baixa, per tant, s'hauran fet més nombroses per l'entrada de milers de persones expulsades de les classes mitjanes. A l'altre extrem, la classe alta, també s'ha eixamplat. I és que, sembla que la crisi, no li ha anat del tot malament.

Davant aquest panorama, algunes preguntes escaients, serien: hem après quelcom com a societat durant aquests 12 anys? Quines coses feim diferents? Som conscients del que costa la sanitat pública? L'administració pública, és més eficaç que abans de la crisi o segueix sent un indesxifrable i absurd laberint burocràtic on frases com vuelva usted mañana segueixen de marca de la casa? S'ha lluitat seriosament contra l'evasió fiscal per a dotar de recursos a qui més ho necessita?

És trist constatar-ho però, als països avançats i seriosos, hom té la sensació que societat, governs i elits econòmiques, aprenen determinades lliçons durant una crisi per a replantejar algunes coses, de cara a evitar en el futur els mateixos errors... Altres en canvi, sembla que en 12 anys, hem après poc. Lògic, en una societat escassament interessada en el coneixement on no és gens estrany, aplaudir la incultura i el garrulisme. O fins i tot, bravejar-ne.