«No nacionalistes, qui són? Els que tenen la nació espanyola com a referent?»

Fortuny-Rimbau: Porta més de cinc anys de director. Es pot canviar la imatge externa de l’Avui com a diari de Convergència?

Vicent Sanchis: Canviar la imatge d’un diari és fàcil, més que no imagina la gent. Ha passat amb Las Provincias de València. Pel que fa a l’Avui, tenir l’etiqueta de diari progovernamental o de diari de partit no és un handicap perquè, ni una ni l’altra, en el fons, no són certes, i els lectors acaben sabent-ho. A més, tothom ja sap que més o menys El Mundo s’identifica amb el Govern del PP, de la mateixa manera que El País i el senyor Polanco s’identifiquen amb el PSOE, i La Vanguardia amb el poder que hi ha a Madrid. Per tant, no és tant dolent identificar-se amb un poder, sempre que hi hagi una identificació de dónes-reps, reps-dónes. El que sí que ha estat un handicap ha estat una certa sensació de fracàs de projecte; sobre l’Avui ha planat certa sensació que sense ajuda el diari no sobreviuria. Aquesta sí que és una mala etiqueta. I és terriblement injusta. I potser algun dia ens haurem de fixar en qui i com rebem ajudes a la premsa de Catalunya. Per exemple, tenim una gran televisió pública, realment fabulosa, però que cada any costa 15.000 o 20.000 milions de pessetes. Però ningú no té la sensació que Catalunya perd aquests diners. TV3 no té una competència que vaja repetint constantment que van perdent tants de diners. L’Avui sí que ha tingut sempre la mala consciència, fins i tot des de dins, de dir “ens ajuden”. I cal dir que el Govern ens ha ajudat el mínim. Llavors diuen: “Per què no tanquen i en fan un de nou?” Doncs perquè l’Avui funciona com a projecte, perquè té el que els esnobs del màrqueting en diuen una veta de mercat profunda, que encara hi podríem rascar molt més, i perquè no volem renunciar als 13.000 subscriptors que tenim.

Fortuny-Rimbau: Són molt fidels, els lectors de l’Avui...

Vicent Sanchis: Són fidels, però això, que té una lectura positiva, hi ha molta gent que ho veu com a negatiu. Potser altres diaris que no tinguen aquestes fidelitats, quan vinga un moment de crisi, aguantaran molt menys.

Fortuny-Rimbau: Parlant d’això, creu que hi ha espai per a més premsa en llengua catalana? La versió d’El Periódico en català ven prou exemplars per considerar-la un èxit?

Vicent Sanchis: En part sí i en part no; que una empresa faça una aposta pel prestigi, però que no li supose cap ingrés nou, no es pot considerar un èxit, almenys econòmic. Tinc la impressió que El Periódico venia el mateix abans de treure la versió catalana que ara. I la grandíssima despesa que ha fet per treure aquesta edició és pot justificar, però no es pot recuperar.

Fortuny-Rimbau: En tot cas ha demostrat que hi havia espai per a més diaris en català...

Vicent Sanchis: Sí, però també ha demostrat que només amb la versió catalana no funcionaria, i passaria els mateixos problemes que ha passat l’Avui.

Fortuny-Rimbau: Però encara no ha respost si hi ha més espai per a la premsa en català...

Vicent Sanchis: Ara mateix, no. De fa bastants anys, des que van venir les crisis successives en la premsa escrita, fa la impressió que hi ha el que ha d’haver-hi.

Fortuny-Rimbau: Què opina de l’experiència d’El Punt?

Vicent Sanchis: És molt positiva i molt important. Gràcies a El Punt se sap que hi pot haver una premsa comarcal de moltíssima qualitat, i que en ocasions fins i tot no necessàriament ha de ser complementària. L`única limitació important que té és que no és un diari d’informació general, tal com s’entenen aquests diaris fets en grans ciutats, però això, a la llarga, de segur que pot superar-ho. En sentirem a parlar molt, perquè darrere hi ha gent ambiciosa que sempre és capaç de sorprendre’ns.

Fortuny-Rimbau: No ha estat benèvol quan ha dit que, si no hi ha més productes en català, és perquè al mercat no n’hi caben més...

Vicent Sanchis: No, és així. Per exemple, si El Periódico tancara ara mateix, algú correria a cobrir aquest espai. Si demà tanca La Vanguardia, el mateix. I si demà tancara l’Avui, algú aniria corrent a cobrir aquest espai. En cabria un quart? Home, s’ha intentat moltes vegades i no ha funcionat.

Fortuny-Rimbau: I s’ha intentat bé empresarialment?

Vicent Sanchis: Home, a Madrid, en tota la transició, han nascut dos grans diaris que continuen funcionant. I un que aguanta. Tota la resta ha tancat. I ara n’hi ha dos més que són excepcions, però que acabaran tancant si no hi ha un miracle: La Razón i Diario 16. Pel que fa a Barcelona... S’ha fet bé? Depèn del que s’entengui per això. El Periódico és un bon diari. Perquè molta gent considera que ho és només pel fet que ven moltíssim. No crec que si hi ha hagut vuit intents empresarials de fer diaris a Catalunya, entre els quals hi ha l’editora de La Vanguardia, s’hagen equivocat tots.

Fortuny-Rimbau: Som en l’època dels grans grups mediàtics i l’Avui està enmig. Hi ha rumors que l’Avui el compraria un grup o l’altre. Com s’afronten aquestes inèrcies que fan que darrere de cada diari hi hagi un gran grup?

Vicent Sanchis: Els rumors només són notícia quan es confirmen; si no, fins i tot quan es donen en forma de notícia, són falsos. Ara, és veritat que hi ha aquesta tendència, i és impossible anar-hi en contra. Qui es munta una cadira que són quatre potes que són premsa, ràdio, televisió i Internet, té moltes més possibilitats que no qui no té aquesta cadira. El que caldria és impulsar un gran grup que tinguera una sensibilitat diferent als tres grans grups que ja funcionen a Catalunya: Grupo Zeta, Grupo Godó i Grupo Planeta. I aquí sí que hi ha lloc per un quart grup, ja que aquesta gent no controla totes les emissores, encara, ni tots els diaris, ni els canals de televisió que vendran, ni les productores.

Fortuny-Ribau: Es respira, això?

Vicent Sanchis: Com a mínim la necessitat. Gent de diverses empreses de ràdio, televisió i premsa a Catalunya sí que té aquesta sensació i ja hi ha qui es mou. L’únic problema és que, fins i tot sent un gran grup, acabes enfonsant-te. Però el fet de no tenir-ne un t’assegura la inferioritat de condicions.

Fortuny-Rimbau: És un dels grans reptes de l’Avui?

Vicent Sanchis: ... o buscar-lo, o crear-lo, o promoure’l o impulsar-lo. No sé si ho aconseguirem, però, i ara només parle com a director del diari i no com a director general, ni com a gerent, ni com a accionista, però crec que s’ha de perseverar molt en aquesta història perquè val la pena.

Fortuny-Rimbau: Què li ha fet a vostè, el senyor Miquel Puig?

Vicent Sanchis: No res, és una de les últimes anècdotes. Hi ha qui diu: “Oh, però si hi ha un director general que, al cap i a la fi, l’ha col·locat aquest Govern, i també, amb consens d’aquest partit polític, per què s’hi enfaden?” Doncs mire, per política pròpia d’aquest diari. Des de l’Avui considerem, i en concret el seu director, que, en la definició del nou model de televisions i de ràdios públiques a Catalunya es poden fer molts errors, i l’únic error que hi ha ara, a banda dels pressupostos i de les pèrdues i del guanys, és una falta absoluta de sensibilitat nacional. No ha de ser extremista per força; només hauria de respondre a la majoria sociològica del país, que vota els partits polítics que han consensuat aquest director general: CIU, PSC i Esquerra. I com que estem pagant una televisió pública i tot el món pot dir la seua, nosaltres, a través dels nostres editorials, també. I la nostra és que no s’està definint bé el model.

A veure si al final tot això del debat parlamentari que hi va haver, tota la discussió del CAC i de la formulació d’una llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, encara serà pitjor.

Quan algun presentador del Telenotícies diu “partits nacionalistes i no nacionalistes” em pessigue ràpidament, perquè no sé de què parla! No nacionalistes, qui són? Els que tenen la nació espanyola com a referent? Els que no volen que Euskadi deixi de formar part de la nació espanyola? Aquests són els no nacionalistes? Per què un editor o un presentador de TV3 diu, com un d’Antena 3, “partits nacionalistes” i “partits no nacionalistes”? Per què diu “país”, referint-se a Espanya, o “govern”, referint-se al de l’Estat? Doncs mire, perquè hi ha tres o quatre coses que no les tenen clares.

I correm el perill que cada vegada les tinguen menys clares. Perquè el model actual podria aprofundir una mica més en aquest corporativisme, podria donar, amb la bandera de la llibertat d’expressió com a excusa, força a aquests professionals. I que aquesta visió, que no és la majoritària dels partits que es presenten a les eleccions en aquest país, acabe sent la idea bàsica de la Televisió de Catalunya.