Eleccions i conclusions

1) La primera és que ara tothom ha pogut veure com el PP, més que un partit, fins ara venia a esser una coalició ampla, molt ampla, que abrigava des de gent normal fins a gent d’extrema dreta. El vot de la dreta nacionalista espanyola s’és esbocinat totd’una una vegada que són sortides dues noves opcions germanes bessones seves: una que posa l’accent en la persecució obsessiva (i, per cert, anticonstitucional) de la llengua catalana i de les institucions autonòmiques i l’altra en el menyspreu als immigrants, als animals, a les persones d’orientació sexual diferent a la majoritària i als drets de la dona.

2) La segona, és que s’ha comprovat que hi ha una gentada de centreesquerra que, quan està tranquil·la, no vota. La gran majoria del poble espanyol no odia Catalunya ni els seus votants ni els seus dirigents triats democràticament. Aquesta gent, que normalment no vota, o vota poc, aquesta vegada ha vistes les orelles al llop amb l’amenaça de recular als anys cinquanta del segle passat en qüestió de Drets Fonamentals, de llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació, en avanços cap a la igualtat de drets entre homes i dones i en drets socials. Així és que el desacomplexament feixista no tan sols no ha fet augmentar el vot de la dreta (el tant que han augmentat unes dretes ho han minvat unes altres) sinó que ha estimulats els votants de centreesquerra a aixecar-se del sofà i a anar a votar.

3) La tercera conclusió a què sóc arribat és que els partits mallorquins, o balears, com era de preveure, tuden el temps, els doblers i els esforços si es presenten per separat al Parlament espanyol. En l’àmbit d’unes eleccions estatals, molts de possibles votants mallorquinistes o balearistes, tant si són de dretes com d’esquerres, tenen una percepció segons la qual la nostra comunitat semiautònoma és massa petita, té massa poc pes demogràfic dins el conjunt de l’Estat com per tenir possibilitats de treure un diputat. És per això que n’hi ha molts que, en unes eleccions d’aquí, voten partits d’aquí (com veurem a les eleccions que ara vénen) però que, a les eleccions d’allà, per por de tudar el vot, s’estimen més assegurar-se d’exercir-hi això que en diuen ‘vot útil’ i trien l’opció que més possiblitats tengui de frenar l’amenaça de recular de bell nou cap al franquisme.

Aquesta percepció de comunitat petita i, per tant, amb poques possibilitats d’obtenir representació pròpia al Parlament espanyol, se multiplica encara molt més si els partits d’aquí es presenten per separat.

Farien molt bé aquests partits de prioritzar la consolidació de l’autonomia en lloc de prioritzar l’ideari teòric de centredreta o de centreesquerra. A les Balears, perdem una doblerada en imposts que pagam a l’Estat i que no retornen mai en investiments públics. Patim un dèficit fiscal brutal i crònic. Els partits d’aquí haurien d’entendre que, sense un finançament adequat, no podran fer mai polítiques ni de dretes ni d’esquerres. La primera necessitat que tenim a les Illes Balears, per tant, no és de caire ideològic. No. És d’aconseguir un concert econòmic amb l’Estat com el que tenen al País Basc i a Navarra i d’aconseguir així un règim de compensació per la insularitat com tenen a les Illes Canàries. Aquesta és la primera prioritat de totes. És per aquesta prioritat que s’haurien d’unir en una coalició ampla tots els partits balearistes. Almanco en concórrer a unes eleccions espanyoles.

I, si l’Estat ens passa amb cançons i amb excuses de mal pagador, ell mateix ens indica el camí a seguir...