Si l’etapa corresponent a una campanya electoral no sol ser el millor moment per fer anàlisis polítiques de fons, especialment si venen de parts implicades, el període en què se’n realitzaran quatre (d’elles, tres en un dia) se’n va ja pel cantó estratosfèric. No ens cansam, per tant, de sentir comparacions entre el colp d’estat del 23F i l’exercici de democràcia participativa que va ser el primer d’octubre de 2017 a Catalunya. Es parla del catalanisme com d’un moviment “supremacista”, i es diu des d’una opció política que està per la “recuperació” de les competències en Educació perquè es pugui donar una visió monolítica i recentralitzadora d’Espanya. Es parla de manca de pluralitat en determinats mitjans de comunicació al mateix temps que aquesta manca de pluralitat es practica impunement en d’altres. En fi, es practica la més absoluta incoherència sense que sembli que això suposi cap problema.

Llegesc que a Venècia hi ha convocada una manifestació en contra de l’ominiós judici que s’està celebrant al Tribunal Suprem espanyol, convocada majoritàriament per periodistes, mentre que a Espanya el món de la comunicació accepta ben alegrement que intentin carregar-se una colla e gent a base del que han escrit a twitter. I, cosa encara molt pitjor, accepta que es posin traves a la llibertat d’expressió i que hi hagi gent a l’exili perquè ha interpretat una determinada cançó del gènere rap.

El clima enrarit i la manca de diàleg fan que l’escleta entre Catalunya i Espanya sigui cada vegada més gran, i probablement més insalvable. Avui, certament, Catalunya és d’Espanya (perquè Espanya, a través de la força, hi exerceix la seua suposada sobirania), però no és Espanya, perquè la gent d’una i altra banda tenen una percepció radicalment diferent d’algunes coses fonamentals.

Ho mostra ben a les clares l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), on apareixen algunes dades significatives. Sobre si la relació entre Catalunya i Espanya s’ha de decidir a través d’un referèndum d’autodeterminació, el 78,7% d’habitants del Principat de Catalunya diuen que Sí, mentre que només un 14.8% diuen que No. Ja tenim els grans consensos de què parlava Pedro Sànchez. Sembla que un dels grans consensos és que la cosa s’ha de resoldre democràticament, donant la veu a la gent, a través d’un referèndum. Si s’han de trobar en els grans consensos, el líder del PSOE ja en pot prendre nota.

Què diuen els catalans sobre la monarquia? Responen clarament al fet que Felip VI, immediatament després del referèndum del primer d’octubre, va manifestar ben clarament que ja no era el rei dels catalans que volen la independència de la seua nació. Hi ha un 75.9% d’habitants del Principat de Catalunya que consideren que la forma de govern ha de ser la República, i un esquifit 12.3% que consideren que ha de ser la Monarquia. És probable que ni a l’època de Felip V hi hagi hagut cap Borbó que hagi tengut un índex de popularitat tan baix entre els catalans, de tendència històrica clarament republicana.

I, quant a la valoració dels líders polítics, la cosa també és ben clara. El líder més ben valorat, amb molta diferència sobre el que hem anat veient durant aquests darrers anys, és Oriol Junqueras (6.37, nota no assolida en tot el que portam de dècada, i ja l’estam acabant), la segona és Marta Rovira i el tercer és Carles Riera, de la CUP. De fet, entre els deu líders més ben valorats, en Carles Riera és l’únic que no es troba pres ni exiliat.

Sobre la independència, la polarització és total. Certament, els favorables són 48.4% (amb aquesta xifra no es guanyaria el referèndum), però els contraris són encara menys (concretament el 44.1%). Decidirien, per tant, el 8% d’indecisos. Si passa com el que ha anat ocorrent amb la monarquia, no fa falta dir cap on es decantarien els indecisos…