Què es pot negociar entre Catalunya i Espanya

Posant per endavant que el diàleg ha de ser franc i obert, i amb un mínim de línies vermelles, hi ha algunes qüestions que crec que, clarament, s’han de posar damunt la taula i amb les quals no es pot afluixar. No per res, sinó per pura coherència democràtica i per respecte als ciutadans (ara que sembla que cada dia més deixam de ser súbdits i passam a responsabilitzar-nos i a exigir respecte per als nostres drets).

En primer lloc, no es pot passar pàgina ni es pot obviar quelcom que posa molt nerviós el president del govern espanyol: Catalunya s’ha autodeterminat. Ho va fer l’1 d’octubre. I el resultat va ser que una majoria de catalans votaren independència. Si voleu es tracta d’una majoria hipotètica perquè, amb les urnes robades per les forces de “seguretat” espanyoles, se superava clarament el 50% de votants. I més d’un noranta per cent va votar independència. Comptabilitzats, més de dos milions de ciutadans de Catalunya varen votar per convertir el seu país en una república independent. El president Torra ha parlat d’un referèndum pactat, però crec que la societat catalana difícilment el podria admetre. Seria com acceptar que l’1 d’octubre no hi va haver un referèndum d’autodeterminació. I com  no acabar d’acceptar que el va guanyar el Sí. Entenc que aquest hauria de ser el punt de partida de tots dos (Sánchez i Torra): Catalunya ja s’ha autodeterminat, malgrat l’intent per part de l’Estat d’impedir-ho. Un intent que, com tothom sap, va ser infructuós. L’Estat espanyol no va poder, amb tot el seu poder (permeteu-me el joc de paraules), doblegar la voluntat de la gent de Catalunya. La societat civil catalana (sia’m permès altra vegada el joc) va votar independència.

En la negociació, allò que els dos líders haurien de discutir és com fer efectiu el mandat democràtic de la gent de Catalunya. Després de l’1 d’octubre, viable malgrat la repressió espanyola, l’Estat va posar tota la carn a la graella repressiva i va desplegar el 155, per intentar aconseguir (amb tots els mitjans al seu abast) derrotar electoralment l’independentisme. Va tornar a fracassar. Avui el president és en Torra i no, posem per cas, en Miquel Iceta. També s’ha de tenir en compte aquest fet, a l’hora de negociar.

I no vull acabar sense expressar un dubte: no sé si la part catalana està en condicions morals (ep, no dic legals) de negociar res mentre els presos polítics continuïn segrestats (sigui a presons espanyoles, sigui a presons catalanes). Per mi, això hauria de ser una línia vermella. Es tracta, senzillament, de respectar la democràcia i els drets humans.