Vendrà la mort i tendrà els teus ulls

Tant en la poesia com en la prosa, Pavese expressa el dolor que li suscita l’experiència de la realitat; una crònica impressionant d’incapacitació, de la descoordinació que hi ha entre el seu pensament i l’acció que el condueix, sempre seguit, a un carreró sense sortida. Altre pic de manera premonitòria, escriu al dietari el deu d’abril de 1936: «...d’home que no sap viure, que moralment no ha crescut, que és un no res i que s’arrapa al punt del suïcidi, però no es suïcida.» La recerca constant d’amor que li varen negar tantes vegades és un altre centre d’atenció de la seva obra: les dones. Escriu dia vint-i-tres de desembre de 1937 al dietari L’ofici de viure: «...si s’ha de passar per entremig de les dones sense poder-les pretendre, com un home es pot esforçar i poder subsistir? Hi ha cap suïcidi més ben justificat?» Una altra premonició.

L’obra de Pavese és un procés de recerca permanent, un intent abnegat d’escapar de la sensació de pèrdua irreparable, no sols en un sentit vital, sinó per la por que tenia de no trobar nous recursos expressius, de no ser capaç de renovar el seu estil literari. Escriure era l’únic recurs que li permetia no rompre, definitivament, els lligams amb la realitat que l’envoltava; la tècnica literària que li facilitava exhaurir totes les exigències que trobava en el clos de la seva personalitat, incompatible amb la dispersió social. Escriure sí que depenia d’ell mateix; li permetia prendre la iniciativa i li atorgava l’autonomia que precisava. Com a mínim, escriure permet, en el seu cas, segur, saber el per què del dolor, apaivagar el patiment que comporta entendre que hom és un inadaptat; esdevenir d’una altra manera determina el coneixement nou que alhora autoritza, també en el cas de Pavese, a superar la debilitació causada per la impossibilitat d’accedir a la consciència necessària. Escriure donava significat al sofriment propi.  

La lluita permanent per escapar del determinisme, per ser capaç de veure les coses des de la pròpia perspectiva, les pròpies actituds. «La maduresa és l’isolament que es basta ell sol», escriu al dietari. L’única regla vàlida és saber estar tot sol, carregar amb les pròpies decisions, siguin quines siguin les conseqüències. Efectivament, la gran aportació del poeta és que en pren consciència a mesura que progressa la seva obra. Novament el seu dietari és premonitori. Escriu l’any 1946: «No s’ha vist mai que cap poema hagi canviat les coses.» Encara pitjor, Pavese arriba a la conclusió que ja no és capaç de transformar la seva poesia i que, per tant, ja no li és útil, circumstància que l’aboca, segurament, a acceptar definitivament la seva soledat i a la intuïció que caldrà fer-la del tot efectiva.

Al principi de l’any 1950 coneix la que seria la seva darrera amant, l’actriu nord-americana Constance Dawling, de la qual s’enamora sense solució de continuïtat, com sempre. Constance havia arribat a Roma per a treballar amb l’actriu Silvana Mangano en el rodatge del film Riso amaro. Actriu i poeta tenen una relació breu i turmentosa, tot just uns mesos, fins que ella decideix tornar als USA. Escriu Pavese al dietari dia vint d’abril de 1950: «Potser ara vola per damunt l’Atlàntic. Per dos mesos. Com em podré esperar tant? I esperar què? Tothom —Lal.la, Nat...Doris, etc.—, tothom diu que això no pot anar, que som diferents, que no hi ha res a guanyar.» Dia 12 d’abril de 1947, el poeta havia escrit al seu dietari: «Però no et bastes tu sol. I ho saps.» Cesare, novament profètic. De dia onze de març a dia onze d’abril de 1950, Pavese escriu els que havien de ser els seus darrers deu poemes, d’amor apassionat i dedicats a Constance Dawling, titulats Vendrà la mort i tendrà els teus ulls. Dia denou de juny de 1947 havia escrit al dietari L’ofici de viure: «Jo començo a escriure poesia quan la partida està perduda.»

Tot i que dia desset d’agost de 1950 encara escriu «En el meu ofici, al capdavall, encara som rei», en la darrera entrada del dietari, la de dia devuit d’agost, just vuit dies abans de suïcidar-se, hi redacta: «N’hi ha prou amb una mica de coratge.» I hi afegeix: «Prou paraules. Un gest. No escriure pus.» Dia vint-i-sis d’agost de 1950, Pavese es va suïcidar en una habitació de l’hotel Roma, situat just davant de l’estació de Torí. Definitivament l’escriptor va carregar amb la responsabilitat de prendre les seves pròpies decisions. Recordem el que havia posat al dietari l’any 1936: «...d’home que no sap viure, que moralment no ha crescut, que és un no res i que s’arrapa al suïcidi, però no es suïcida.» Res no hi hem d’afegir perquè tal com va opinar Manel Claudi Santos —un altre poeta que va morir en unes circumstàncies mai del tot no aclarides—, en un article publicat l’any 1992 a Palma sobre la figura de Pavese, ningú no ha de justificar el suïcidi del poeta perquè, com qualsevol altre acte de dignitat profunda, s’explica tot sol.