Qui dia passa, any empeny, gràcies a la tàctica

Insignificant no vol dir que equival a res, en política.

El fred s’aboca damunt del Galatzó. El veig per la finestra de casa, el cantó de més enfora i amb un perfil tan definit que sembla assecat per sempre; és una temperatura que pega fort, d’aquestes que arriben lluny, que saben endurir-se.    

Tal com ho deia Josep Pla, ara posant esment als optimistes, que Déu els conservi les il·lusions i la tranquil·litat.

El desprestigi de la política ja és popular, és el suport de les classes acomodades allò que sosté la festa.

Monsenyor Ricardo Blázquez ha donat ajuda a l’aplicació de l’article 155; per restablir l’ordre constitucional, segons ha dit. L’Església que ve de Déu i que va a Déu, sempre tan eterna.

Mark Twain: «Per la manera de pintar els quadres que tenia, em sembla que s’ho passa millor als cementiris».

Felip VI fa el fet, dóna el sus quan ha dit prou.

Les clovelles de la literatura, paraules amb crosteres recalcitrants.

A Palma, quan la humitat de la nit frega el cementiri de Son Tril·lo, no desbarata res; els municipals haurien de posar un cartell de lletres advertint que allí el seny hi perdura sempre.

Una cosa són els fets i una altra les dades que se’n desprenen, segons els comptes que fan els polítics.

Monedero ha resultat ser estalinista; són els aplaudiments dels neofranquistes que ens ho han demostrat.

Saber que podem dir les coses fa goig; arribar a dir les coses que sabem, però, és d’un mèrit diferent.

Escriure i esborrar, i tornar a escriure allò que volem dir; expressar-ho, finalment, ens apropa a la nostra veritat, però no la confirma.

És debades, els escrutinis dels votants mai no han estat resolutius.

Joan Fuster deia que era escèptic perquè esperava que les coses haurien anat d’una altra manera.

És cert que els proscrits estan confinats, però és una segregació distingida.

A Mallorca, la crítica política és tan discreta, tan educada, tan delicada, que ningú no ha arribat a aclarir mai en què consisteix la reclamació.

Allò que primer hem de descartar de la nostra oratòria és l’afalac; res que no pugui ser contestat no té crèdit.

Encara estam pendents que els optimistes ens demostrin que tenen prou seny per a la praxi.

La depressió anímica és poc expressiva, el sentiment de la indeterminació.

Experimentava una permanent crisi d’incomunicació i sempre seguit contava coses, però ningú no va saber mai de què parlava.

Allò que sempre posam entre guionets són les ratificacions.

Ha de ser, per ventura, a les antípodes, que trobarem la providència.

Hem somiat que, enlairats, descol·locàvem de lloc els estels, provisionalment perquè la matinada ens ha deixondit ipso-facto.

Oscar Wilde deia que mai no consideram si una idea és bona o dolenta, que sobretot consideram si ens convé o no.   

Què ha estat, de na Mónica Oltra? No res, ara diu que vol fer la revolució d’una altra manera.  

Un alquimista que sap combinar millor la ficció amb la il·lusió, diu que pot vendre l’ambició del nou enginy als optimistes, a bon preu.

Vol dir que al bocí de racó que Déu ens ha reservat del cel, hi podrem encabir tota la família, el ca inclòs?

Crec que el meu instint de conservació és incompatible, no té sentit de la realitat.

Molt sovint tenim la impressió que les nostres il·lusions eren una mica massa desproporcionades.

Les coses que tot sovint ens diuen que són irrevocables, sempre són les mateixes.

Comprovat l’espectacle que ens ofereix el món, haurem de convenir que la misericòrdia de Déu no ha estat de gran abast.

Segons Hac Mor, el sentit del ridícul és un dels pitjors obstacles per a la llibertat.

Els veïnats més rupestres solen ser optimistes, sovint posen cara de confiança i per paga són bellugadissos.

No és el mateix ser un pocapena que ser un pelacanyes; hi ha un matís, però millor aclarir-ho després d’enllestir la resta dels afers pendents.

No ens enganyem, ja tenim una edat propensa a fer concessions a la mort, que sempre opera pel seu compte.

Els miralls són renuents, si ens agafen desprevinguts de recursos.

Hem arribat a uns extrems impressionants, i això que el programa polític no ha acabat de consolidar les seves posicions.

Escoltada la xerrameca que duen entre mans, millor fer-se antiretòric.

Per què hem de ser optimistes, si ens passam la vida defensant les posicions de rereguarda?

Estam esllomats, de tant de riure que fan.

Encara que és cert que la política també xoca a la gent que té predisposició al melodrama.

Mai no podrem agrair prou al procés sobiranista de Catalunya que ens hagi simplificat tant les coses.

Passar per un que no hi és tot permet ser anticonvencional sense haver de pagar cap factura.

Mots d’anys, si han de fer profit!, tot i que segons Àlex Broch, sovint fem tard i aquesta vegada també.