Llibertat d'expressió condicionada

L’estafa divulgativa. Fa alguns anys vaig llegir una entrevista que el periodista Àlex Milian va fer a l’expert en campanyes publicitàries, Robert Rodergas i deia, Rodergas, que el fenomen de Barak Obama va ser, bàsicament, publicitari, basat en el producte innovador, en aquest cas la figura del propi Obama —la diferenciació té un gran nombre d’adeptes dins el mercat—; en la captació d’una gran quantitat de voluntaris disposats a expandir el nou producte, també als mitjans de comunicació i, finalment, en la tria i divulgació d’un eslògan breu, fàcil de memoritzar, estimulant, és a dir, publicitari, que en el cas d’Obama va ser el cèlebre «Yes we can». Després, la gestió que els demòcrates van fer dels fruits d’aquesta campanya, ja és una altra història.

Avui en dia —ben mirat pot ser que sempre hagi estat igual—, el poder d’influència dels mitjans està supeditat a la determinació de l’economia, en el nostre cas la capitalista, a la qual els polítics s’adapten. És el peix que es mossega la cua. La supeditació dels mitjans a les audiències o a allò que estipula la contractació de publicitat. Els anuncis o les subvencions institucionals als mitjans de comunicació exigiran —acord tàcit per antonomàsia— la conciliació dels continguts informatius, un cert equilibri de compensacions, a càrrec de la presumpta informació plural.

Una altra supeditació de la llibertat d’expressió —tot i que la censura és extraoficial— és la inevitable concentració de mitjans de comunicació que, naturalment, la llei permet, tot i la hipotètica derogació dels monopolis —oficialment principi antieconòmic del capitalisme. Per tant, dificultats per al periodisme crític perquè aquesta supeditació mata el criteri i les ganes de combatre la llei que dicta l’establishment. La crisi econòmica també contribueix a intensificar la pressió als periodistes i la reducció dels ingressos publicitaris fa que les empreses més poderoses imposin la llei del més fort: molts de mitjans de comunicació, públics i privats, són receptius als suggeriments d’empreses i institucions, i restringeixen la publicació d’escrits que qüestionen les pròpies firmes comercials o maneres de fer dels polítics.  

Tota aquesta praxis, supeditada al mercat i a la conjuntura política, naturalment que afecta la qualitat dels continguts i la quantitat, persones que també dimiteixen d’escriure a segons quins mitjans de comunicació. La pressió sobre els mitjans de comunicació públics és ferotge i la influència sobre els mitjans privats, amb l’amenaça de retirada de publicitat o de subvencions, és constant. Fa pocs mesos, un conegut representant de la societat civil mallorquina i articulista d’un mitjà de comunicació de Palma, va publicar al seu Facebook que havia rebut una telefonada del responsable del mitjà en qüestió, informant que prescindien dels seus articles. Motiu? «Són massa monotemàtics». I tant, la crítica era de les més documentades, fins als mínims detalls, que podíem llegir avui en dia i, per tant, comprometedora per als dirigents del torn. Un servidor també ha estat testimoni de suggeriments per part d’algun missus de la política a cert mitjà de comunicació i ha patit afers de censura, per exemple en una ocasió en què el nom d’una gran marca es va reconvertir en «una superfície comercial de Palmanova», amb motiu d’una denúncia per discriminació contra la llengua catalana lliurada als diaris locals. També és corrent el retall de paràgrafs sencers, per motiu de “la manca d’espai disponible”.

Arreu, la tergiversació del poder econòmic i polític —una mena de règim bonapartista encobert de maquillatge formal i demòcrata— consisteix a substituir la veritat per la versió de la realitat virtual que s’ha construït i que repeteixen incansablement per a garantir el màxim rendiment; l’exemple d’insistir i insistir a dir que García Albiol és un demòcrata i que Puigdemont és partidari de fer un cop d’estat, serviria. Si tal com s’ha dit, el New York Post o el Wall Street Journal fan part de la societat Dow Jones, quins són els mitjans de comunicació controlats per l’IBEX-35? Fa mal dir, segurament els mitjans que publiquen d’una manera reiterada només segons quines informacions, sempre seguit el ventall de múltiples opinions conservadores, naturalment consensuades: empeltar també vol dir aprehendre. La línia informativa: editorials disciplinades; ressenyes concises, bones de llegir, que marquen la contundència ideològica, i un exèrcit d’articulistes, sempre deferents amb l’estatus perquè estan ben pagats. Mitjans que descarten el periodisme d’investigació, lent, precís i amb l’oferiment de moltes dades contrastades, tal com deia, i ho feia, el gran periodista, tan enyorat, Xavier Vinader.      

Renovada manera de censurar i pressionar de mitjans de comunicació que prescindeixen de l’empremta moral, de les normes deontològiques; periodisme de consigna que no interpel·la el lector. Ni la dreta ni l’esquerra no toleren la crítica —no hi ha res més corporativista que la política— perquè el sistema victoriós imposa pautes heretades del conservadorisme, com si el marge d’iniciativa sempre hagués de tenir els dies comptats, com si en tocar les institucions, tothom hagués d’esfondrar la discrepància per obligació. Quant a la intimidació deliberada, ara em revé la idea, ja que hi som: avorrits de veure comentaris ofensius, perpetrats als articles digitals, hem d’advertir que la inhibició ha d’anar signada de veres, com qui porta l’oriflama. Endemés, si hi ha llibertat d’expressió, per què tenen por de dir qui són?