No sé si convé tornar-hi. Potser sí. Ara que la perspectiva – ja ho saben allò del coño i del Rafa i del Moix, que els de l'antiplà, poc versats en fonètiques no carpetovetòniques en passen un fum per pronunciar-ho, i d'alguna tramesa, poc fina, a prendre pel cul no se sap si a algun magistrat eteri-; deia ara que la perspectiva ha eixamplat el punt de mira. Ara que hi ha elements més que sobrats per establir-ne el contrast. Encara que el contrast no justifiqui res, simplement estableix això, perspectives. Ara que màxims responsables de la fiscalia anticorrupció – els mateixos que afuaren, ei res a dir, si pertocava fer-ho, els cans armats i afamegats a les conselleries governades per Més- han intentat dilatar una operació d'una calada infinitament descomunal si es compara amb la que presumptament – o no hi va haver ni presumptament, en aquest cas? - degueren cometre alguns responsables polítics del partit mallorquí. Ara que la policia veu indicis de delictes en algun cas – no sabem si amb la mateixa clarividència del cercador d'esclata-sangs que veu aquests bolets entre la molsa eixuta, assolellada i exposada al vent. Ara que sobretot allò que es tracte és quadrar per a sempre més el cercle de: Tots Sou Iguals.

Anem a pams. En primer lloc, quan va sonar l'esclafit, alguns s'horroritzaren, d'altres feren com que horroritzar-se – amb una certa alegria interna en veure que els damnificats eren aquells a qui duen entravessats des de fa temps i només esperen l'ocasió per passar-los comptes o passar-los, sense vessar massa sang, per la pedra, com qui els fa una traveta involuntària per fer-los pegar de morros-  Passats els dies, potser massa dies, alguns se n'adonaren que més enllà d'anar a posar el dit en la llaga contra MÉS, hi havia una operació de més alta volada. No m'agraden les síndromes de les manies persecutòries, però sí, una mica sí que es perseguia – no només unes sigles- sinó també és perseguia alguna cosa més. Una idea. O una dissonància del sistema. I ja se sap, tot allò que cap davall l'erer del sistema és tolerable, encara que sigui una mica pustulós o fora de to. I llavors, algunes veus s'han alçat en favor de la Idea. Cosa que ja està bé.

Per altra banda, convé, abans que acalorar-nos i que ens surti la gorradura, d'analitzar una mica d'on venen els dards. Així com és lícit dubtar de l'honorabilitat dels polítics, encara que siguin dels més honestos, també convendria fer-ho dels mitjans de comunicació i dels columnistes. Si, per a alguns, tot polític és un potencial corrupte  també haurien de pensar que rere una empresa periodística i rere l'ombra d'una ploma hi ha uns interessos ideològics que no són innocus, ans al contrari, poden convertir-se en abjectes i barroers. No hi ha ningú que tengui cera del corpus. No hi ha columnista, per molt famós que vulgui ser i per molt que presumeixi de ser el millor, que pugui acreditat la patena de ser ideològicament equànime, de servir només a la veritat per damunt de tot i de no obeir  i no estar mediatitzat per ideologies concretes. Si no ja em direu vosaltres si això no obeeix a una postura ideològica ben marcada: un tertulià que parla en català a Catalunya Ràdio i en canvi ho fa en castellà a IB3 televisió. Ja sé que em poden dir que ho fa exercint la seva llibertat individual. D'acord. Una llibertat tan suprema com vulgueu però que per les costures degota una ideologia. No és la Llibertat qui en determina la tria de l'idioma, és la Ideologia.

Deixau-me fer  un darrer apunt. Els de la nova política, els que no són casta però són sistema, que és una forma un poc dissimulada de ser casta, també han jugat amb les estratègies i les armes de la vella política, de la política del sistema, que els defineix a ells també, encara que vulguin jugar a fer la tereseta bambalina. Si Jarabo i els seus volien saber la veritat, si li interessava saber la veritat ho hauria tengut fàcil de fer. Acudir a les fonts. No aprofitar les turbulències d'una informació, que conté elements que potser són certs, però magnificats pel rost de les seves conveniències ideològiques, per demanar el cap d'en Barceló. Per jugar a desgastar. Talment com els de la casta cridaven «váyase sr. González».  Per acabar una reflexió pre-dominical: s'acosta un altre juny i, alguns segadors, falçs ben esmolades, empesos per vents ponentins, es disposen a segar una noguera.