Darrere la pantalla

En una bona entrevista, com les que acostuma a fer Jordi Évole al seu programa Salvados, el brillant sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, que ens va deixar fa dos mesos, parlava sobre les noves tecnologies i el seu impacte en les relacions humanes i socials. Explicava que, de mitjana, passem nou hores i mitja al dia davant una pantalla. El mòbil, com és sabut ens resulta a una gran majoria, imprescindible i, una idea curiosa que explicava Bauman és que el contacte que mantenim virtualment amb altres persones, resulta insuficient per a sentir-nos realment acompanyats però alhora suficient per a no sentir-nos sols. Com si anéssim cercant un terme mitjà entre la companyia real i la solitud. I és que, per més que vivim en una societat individualista, la total solitud, l'exclusió o l'abandonament són qüestions que, com a éssers humans, temem profundament. Som realment vulnerables malgrat les idees que sovint se'ns intenta vendre.

Les xarxes socials, permeten que cada un es pugui muntar una realitat a la carta. Vull dir que al nostre Facebook hi solen aparèixer informacions i continguts que són del nostre interès i que compartim amb els centenars d'amics virtuals amb els quals coincidim. Internet ens permet informar-nos millor que abans, mitjançant els diaris, blogs, revistes, etc. Que expliquen les coses tal com ens agrada sentir-les. L'inconvenient d'això és que resulta fàcil viure dins una bimbolla rodejats de gent que comparteix moltes afinitats amb un mateix. Però és clar, és la bimbolla particular. A fora, hi ha milers de bimbolles diferents, amb altres opinions i percepcions de la realitat. Resulta per tant fàcil viure d'esquena al que serien una majoria de bimbolles no coincidents amb la nostra.

Tornant al gran Bauman, feia l'observació que avui en dia ens hem convertit en persones soles, enganxades a una pantalla la qual sovint usem per a comunicar-nos amb els altres. És sens dubte una comunicació des del que s'anomena zona de confort i que no requereix gaires habilitats socials. La realitat del carrer, del món laboral o de les relacions reals però, és una altra. Aquestes habilitats resulten imprescindibles. El repte que se'ns presenta i, potser ja fem tard, serà el de donar a les noves tecnologies el pes adequat en les nostres vides i en el tipus de relació que ens sembli més sa mantenir amb les persones del nostre entorn. No es tracta de quelcom negatiu, d'entrada. Però quan una cosa presenta un alt risc d'addicció i pot ser usada per controlar excessivament a la gent és important plantejar-se, quin grau de condicionament de les nostres vides, estem disposats a cedir-li.